Títol: Els dies oblidats
Autor: Pep Toni Bauçà (Campos, 1974)
Editorial: Documenta balear
Any: 2020
Pàgines: 154
Llengua: català
Preu: 15 €
Sinopsi: Els dies oblidats és un recull de vuit relats, escrits del 2011 al 2017, de temàtica diversa, però amb el nexe d’unió que caracteritza Pep Toni Bauçà en les seves tres anteriors novel·les, com és la intriga, la fantasia, i sobretot el misteri. També de vida i de mort, de l’amor incondicional i dels somnis, de la culpa i del que corregiríem si poguéssim veure el futur.
Cada narració va precedida de la seva pròpia introducció, en què l’autor explica els orígens i els motius que el dugueren a escriure-la, i quines varen ser les fonts d’inspiració, incloent-hi aspectes autobiogràfics, i tots amb un desenllaç inesperat i sorprenent.
Històries directes i llegívoles, que conviden els lectors a girar pàgina, ansiosos d’arribar al final per resoldre les incògnites.
Crítica literària (Núria Martínez): Cada relat va precedit d’ una explicació d’en Pep Toni que ens ajuda a contextualitzar el que tot seguit llegirem: quan el va escriure, d’on surt la idea, quina part de realitat i quina de ficció hi ha o quin tant per cent té d’autobiogràfic.
L’estil d’en Bauçà és inconfusible els seus escrits, siguin novel·les, o relats com el cas que ens ocupa, sempre tenen components d’intriga, misteri i fantasia, tres gèneres que sap combinar a la perfecció.
Vuit relats sorprenents, ben trenats, amb un punt quasi místic que convida a la reflexió i que en molts casos deixen un final obert a la imaginació del lector. Amb temes punyets com són l’acceptació de la mort de la persona estimada, els abusos sexuals a infants, fets reals que van colpir a tota la societat… Relats que conviden a passar pàgina darrera pàgina i seguir llegint
En lectures de relats sempre em costa decantar-me per un o per un altre, però en aquest cas hi ha dos que m’han robat el cor: ‘Eterna espera’ on el narrador és un gos que espera al seu amo, en Roig, fins a les últimes conseqüències. I ‘Bocins del cor’ que va ser inspirat per una pel·lícula —que ara mateix tinc la necessitat de buscar i veure— i una cançó del grup donostiarra ‘La oreja de Van Gogh’ —tema que en el seu moment en va arrencar tantes llàgrimes com el relat— La resta res han d’envejar aquests dos esmentats, però per raons diverses aquests en van fer plorar. Altres m’han arrancat un somriure, o m’han fet enfadar, però cap d’ells m’ha deixat indiferent
