La llei de l’eutanàsia, una porta a l’esperança per morir amb dignitat

Per fi, Espanya ha aprovat la llei de l’eutanàsia, aquesta esperada llei que obre l’esperança per acabar amb les malalties greus i incurables, amb els sofriments crònics i amb el sofriments físics o psíquics constants i intolerables, segons diu el seu redactat. Naturalment cal el consentiment de l’interessat i lògicament també hi ha una sèrie de requisits bàsics per tal d’acabar d’una vegada per totes amb la vida d’una persona que considera que no val la pena viure més per culpa del sofriment inguarible. Per tant, si es prenen totes les precaucions és una forma d’acomiadar-se de la vida amb dignitat.

A Catalunya fa temps que tenim el testament vital. De fet, no tenim una llei com aquesta que ha aprovat el Congrés de Diputats, perquè si les nostres competències sobre la vida són ben migrades es veu que tampoc no podem decidir del tot sobre la mort. Ara, però, podrem fer servir aquesta sense cap mena de por. Com era d’esperar alguns puritans han posat el crit al cel, com si aquesta llei permetés matar les persones sense més ni més. Res més lluny de la realitat, perquè tot sembla fet per prendre’n totes les precaucions necessàries. Als contraris d’aquesta llei se’ls ha de recordar que no s’obliga ningú, que és voluntària. Per tant, deixem que cadascú pugui decidir lliurament el seu final.

Pocs són els països que tenen una llei com aquesta. Només Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Canadà. I ben aviat Suïssa, Japó i Alemanya. Ni tan sols la jacobina França que mata les seves llengües regionals amb eutanàsia, però que no permet aplicar-la als seus ciutadans. Un cas evident és el de la cantant Françoise Hardy que pateix un càncer incurable d’esòfag i ha demanat l’eutanàsia perquè ja està farta de patir i que, a més, no té cap possibilitat de sortir-se’n. Però no ho té permès.

A veure si el prec de la Françoise Hardy té alguna conseqüència. Diu que ella és poqueta cosa, però no és veritat perquè la seva vida ha incidit i encara incideix en la societat. Possiblement als menors de cinquanta anys no us dirà res aquest nom. Però als qui som una mica més grandets aquesta artista va ser una porta oberta a Europa als anys seixanta. Cantar en francès semblava que ens feia més lliures, tot i que la majoria de les seves cançons eren només romàntiques per ballar ben agafats o per escoltar-les en la intimitat d’una butaca. Qui no recorda, per exemple, aquella cançó “Tous les garçons et les jeunes filles?“. Ens parlava d’aquelles parelles que “tot mirant-se els ulls i donant-se les mans, se’n van lluny caminant sense por del demà”.

Possiblement va ser el darrer esclat de la cançó llatina abans de ser ofegats pràcticament per la cançó anglosaxona com passa ara.

Françoise Hardy no ha estat pas una revolucionària però sí una cantant de pop, music-hall, rock and roll, jazz i folk, així com una escriptora i artista de cinema. Una vida ben farcida. Les seves cançons tenien un no se sap què que enganxava. Una vida ben plena que ens ha donat “Tant de Belles Choses” i que mereixeria una mort com cal. De fet, només se n’anirà físicament, perquè el seu llegat serà etern, perquè “quan t’endorms l’amour est plus fort que la mort”. Françoise Hardy, sempre serà eterna. Cada cop que escoltarem una de de les seves cançons tornarà a viure entre nosaltres. L’amor és més fort que la mort. Doncs, això.