El camí que carena la Serra fins al tancat del càmping, és una delícia a totes hores. Al cantó dret Taradell als peus, mirant enllà a primera línea, els terrers de la Plana i l’esplèndid horitzó de ponent. A la banda esquerra el bosc de Masgrau.
Aquest tros de la Serra del cantó dret, hi ha moltes feixes abandonades que totes tenen amo. En aquestes terres, abans de la fil·loxera, també s’hi conreava vinya (en alguns marges encara s’hi poden veure rebrots). Després de la gran pesta, els pagesos van desistir i van plantar vianda per terra de secà.
Fa temps que hi dono voltes i aquests dies amb el perill d’incendis i els recents de l’Empordà, amb més raó suggereixo:
Primer, que tots els propietaris en tinguin cura. El problema de la Serra és el mal camí, és cert, però no del tot… n’hi ha un, l’únic, propietari, que hi puja i ho cuida.
El meu somni seria tornar plantar vinya. És un moment dolç. Hi ha enamorats vinyaters al país que si ho coneguessin, potser s’hi engrescarien. Les vinyes també són tallafocs. Si no ens afanyem els boscos se’ns menjaran.
Una altra cosa que s’hi podria plantar és BARBALLÓ ara que a Taradell tenim el Parc de les Olors amb un parell de camps esplèndids. Us imagineu la Serra regenerada amb les seves herbes remeieres autòctones, vinyes, figueres, cactus i ametllers? És que hi són i persisteixen en el temps. Esperant.
Aquesta setmana lligat amb les ‘jornades del patrimoni’ és una bona ocasió per comentar-ho. Taradell va patir el 31 de juliol del 1983, un incendi desolador i molt a prop d’aquest tros de la Serra. Aquest any la sequera fa molta por.
La programació d’aquest cap de setmana de les jornades, que ja he esmentat, desitjo que ajudin i esperonin el món rural que tant els convé.
La meva família també hi tenim un petit tros i abandonat. Per això ho explico, per posar-hi remei, confiar amb la sensibilitat de tothom i que l’administració ho vetlli.
Afectuosament, Marta Molist i Clapera
Taradell, 20 de juliol 2021
Tens tota la raó Marta, a la meva família també en tenim un de terreny, al capdemunt i l’últim cop que vaig ser-hi quasi vaig plorar. Abans el meu pare hi anava a fer llenya, però des de que ell va deixar d’anar-hi s’ha convertit en un lloc ple d’herba, d’esbarzers i d’arbres secs, de difícil neteja si no ho fa algun professional. Econòmicament no em puc permetre fer-lo netejar, i si he buscat ajudes des de les institucions, demanen tantes coses que acabes desistint i creuant els dits perquè no passi res. Cada cop que un incendi crema a… Llegeix més »