Pablo Casado, l’art de dinamitar qualsevol pont d’entesa

Fa uns dies Pablo Casado, el cap del PP, feia unes declaracions a Palma dient que els mallorquins no parlaven català sinó mallorquí, com tampoc els menorquins que ho feien en menorquí, els eivissencs en eivissenc i els formenterencs en formenterer. Tot una declaració que segons la rèplica de l’ICE (Institut d’Estudis Catalans) només poden ser degudes a la ignorància o a la mala fe. La ignorància és impossible perquè Casado sap perquè ho diu i més quan la seva muller és alacantina i ell entén el català perfectament. Vol fer mal a consciència.

Es veu clarament que es tracta de mala fe en un gest dels molts que el PP i tota l’extrema dreta espanyola fan sovint contra el català. Extirpar el català d’Espanya no és pas només d’ara sinó que ens hauríem de remuntar als temps de Felipe IV, continuant amb Felipe V i acabant amb les dictadures de Primo de Rivera i de Franco. De sempre només es concep Espanya com “una, grande y libre” que s’expressa únicament en castellà, idioma que va rebre oficialment el títol d’espanyol en temps de Primo de Rivera amb la creació de la Real Academia Española de la Lengua.

Seria bo que algú estudiés els replecs de l’ànima espanyola per veure què s’hi amaga amb tanta animadversió. Possiblement la ignorància en sigui una de les causes. Ja el poeta sorià Machado escrivia: “Castilla miserable. Ayer dominadora y hoy envuelta en harapos desprecia cuanto ignora”.

Em sembla que aquestes declaracions de Casado, plenes d’odi, necessitarien alguna cosa més que unes quantes respostes acadèmiques. Ha d’arribar el dia que hem de dir prou als intents genocides i anorreadors del nostre idioma per part d’aquests partits. No es tracta que tinguin una actitud restrictiva amb la llengua sinó que la trinxen a consciència per fer-la desaparèixer. Per a ells tot s’hi val, especialment dividir-la com el cas que ens ocupa. Això és ni més ni menys que un genocidi, perquè és matar l’essència d’un poble, la seva ànima. Hem de dir les coses pel seu nom, sense por.

Desgraciadament els catalans tenim pocs amics a l’exterior per defensar la nostra causa. Com deia Macià, Catalunya només ens té a nosaltres. Ben altrament passa amb altres idees dignes de defensar com el feminisme, la llibertat sexual, la protecció del clima, entre d’altres. Però aquestes són internacionals i sempre tindran algú que els hi farà costat en alguna part del món. La nostra queda reduïda al nostre àmbit lingüístic i, per tant, calen uns esforços suplementaris per fer-nos conèixer i denunciar totes aquestes aberracions.

Si trec aquest tema aquí és perquè dia sí dia també es parla de la conflictivitat Catalunya-Espanya. I veient el que hi ha, un possible encaix de Catalunya és la quadratura del cercle. Bo i acceptant, que ja és dir, la possibilitat de la permanència de Catalunya a l’Estat amb un bon acord per a les dues parts, aquest acord és impossible. Els seus partidaris se l’hauran de fer pintar a l’oli. Aquí encara resta molta gent amb influència partidària de la tercera via, és a dir, ni independència ni centralització. Diaris com La Vanguardia ens ho matxuquen contínuament. Però semblen ignorar que a l’altre costat no hi ha res ni amb qui negociar. Uns mínims admissibles per a tothom necessitarien el vist i plau del PSOE i del PP conjuntament. Si amb el PSOE les dificultats són enormes amb el PP és que no cal ni començar. El PP no és una dreta homologable a Europa, sinó la continuació de l’Espanya franquista i casposa de sempre. El seu interès no és solament governar sinó aixafar tota dissidència. Saben que l’anticatalanisme els dona vots a la resta de l’Estat i, per tant, tant els hi fa si això és a costa d’aniquilar un poble, una cultura mil·lenària con la catalana. Miserables!

Quin acord hi pot haver amb un partit que vol acabar amb la nostra llengua al preu que sigui? Quins ponts d’entesa s’hi poden teixir? Cap ni un. Ens ho hem de treure del cap. Faríem bé de no deixar-nos intoxicar sobretot d’aquí estant. Que no ens facin beure a galet. Un cop més.