Després de l’èxit espatarrant de la manifestació de la Diada, organitzada per l’ANC, convé que l’independentisme tregui pit, respiri a cor què vol i sobretot prengui unes bones dosis d’autoestima, molt necessàries en els temps actuals per combatre tota mena de pestes i no solament la Covid-19. Cal no fer cas del discurs derrotista que ens envolta de totes bandes. Tenint present totes les circumstàncies hem de dir que la manifestació ha estat la més important d’Europa en l’època de pandèmia. A veure qui és el maco que pugui superar-nos, a veure si els de la manifestació contra l’ampliació de l’aeroport, que és una de les més pròximes, arriba a la meitat dels participants. I un be negre amb patates rosses
Com sempre hi ha hagut molta discrepància a l’hora de comptabilitzar la xifra d’assistents. Segurament no vam ser els 400.00 que diu l’assemblea però érem bastants més que els escarransits 108.000 que va sumar la guàrdia urbana de Barcelona, continuant la trajectòria de treure tants participants com fos possible a les manifestacions independentistes. Sigui com sigui, l’èxit va ser total i sí, sí gaudim-ne ni que sigui per uns dies.
Sens dubte el discurs més esperat va ser el de la presidenta de l’ANC Elisenda Paluzie que al final va demanar al president de la Generalitat que proclami la independència. Si fa uns anys es demanava posar les urnes ara es va de pet al gra: proclamar la independència. Per això és d’agrair que algú es faci la pregunta de com proclamar-la, la mare dels ous, com ha fet Joan Tardà que l’ha titllat d’estúpidesa aquestes paraules. Em sembla enraonat que es faci aquesta pregunta, perquè ja n’hi ha prou que ens facin empassar bou per bèstia grossa. És l’hora de buscar solucions i de no entretenir més el personal.
Cadascú de nosaltres hauria de tenir el seu pla. Si algú em llegeix sap que proposo que un cop proclamada la independència, bé per aquests polítics o per uns de nous, l’ANC hauria de tenir un pla per apoderar-se del territori, especialment del Parlament o de la Generalitat i resistir-hi el temps que calgui. Si no controlem el territori ningú internacionalment no ens farà cas. Com a mínim per a unes negociacions amb alguna garantia d’èxit.
La solució que ens proposa, però, l’ex cap d’ERC al Parlament espanyol és un referèndum pactat. Diu que no hi ha cap més solució. Bingo! El que no ens diu Tardà és com arribar a aquest referèndum pactat. Esperar que Espanya ho accepti és d’una gran ingenuïtat. Junqueras pensa que ho hem d’intentar una i altra vegada perquè així ho demana la comunitat internacional. Romanços de la Xina: la Unió Europea no vol maldecaps. I només serà possible un referèndum acordat si ens el guanyem al carrer, si fem soroll i no només als despatxos. No tinc paraules per demostrar la meva indignació per aquestes propostes tan romàntiques. Espanya mai, mai no ho farà. Quantes vegades hem d’ensopegar amb la mateixa pedra?
En fi, no cregui el lector que he convertit ERC en el blanc de les meves ires. Tampoc les propostes dels altres dos partits independentistes són gaire engrescadores. Faria bé Junts per Catalunya d’explicar com ells durien a terme la tan proposada unilateralitat. Tampoc entenc com la CUP vol un nou referèndum, si aquest no és validat internacionalment, no fos cas que entre tots matem l’1-Octubre. I també no sé si seria demanar molt que ens diguessin com practicar la desobediència que prediquen i com assolir la independència. Jo penso que més difícil serà mantenir la independència que no pas proclamar-la. En fi…
Amb tot, evitem al màxim la repetició del passat. Prou de més gent a la presó i a l’exili a canvi de poca cosa o de res, a part de mantenir viva la resistència. Quan fem un pensament caldrà dur-lo endavant peti qui peti. Mentrestant, evitem dir més ximpleries i pensem bé què i com ho hem de fer. Perdoneu-me, però algú ho havia de dir…
P.S.
No puc pas estar d’acord amb les queixes de dirigents independentistes fins fa poc empresonats perquè van ser xiulats durant els actes de la Diada. Senyors, primer la llibertat d’expressió. O quin país volem fer? Com que el viatge a Ítaca sembla prou llarg potser no aniria malament canviar de tant en tant els capitans dels vaixells, de tots.
