Títol: Li deien pare
Autora: Carles Porta (Vila-sana, 1963)
Editorial: La Campana
Any: 2021
Pàgines: 192
Llengua: català
Preu: 17,90 €
Sinopsi: El llibre de Carles Porta és el fidel i esborronador relat del que la premsa va batejar com “el cas Castelldans”, per la petita localitat de la comarca lleidatana de les Garrigues que acollia l’autèntica “casa dels horrors”. Un centre d’acollida de nens orfes, un “pare”, David Bonet, que abusa d’ells durant més de 17 anys i ho grava en vídeo, i una frase de Facebook que ho destapa tot. Aquest llibre explica els mateixos fets des de quatre punts de vista diferents: el del policia que ho va investigar, el del nen que va patir més abusos, el del pederasta i el de la presidenta de la fundació que enviava nens al centre d’acollida. No hi ha morbositat, ni judicis, ni justificacions; només els fets sense reserves. Cadascun dels protagonistes parla en primera persona, i la suma configura un relat, autèntic thriller psicològic, que, de tan real, sembla una novel·la.
Crítica literària (Núria Martínez): ‘Li deien pare. Quan l’horror es disfressa d’amor i família’. Crec que el subtítol és prou aclaridor. Estem davant un llibre dur, duríssim, que posa els pèls de punta. I és dur pel tema que aborda i de la manera com ho fa. No trobarem detalls escabrosos quant a descripcions morboses. No fa falta, n’hi ha prou amb l’exposició dels fets per fer-nos sentir incòmodes. Perquè malauradament la pederàstia dins de la família existeix, més vegades de les que ens arribem a pensar.
Carles Porta ens apropa als abusos a menors que van tenir lloc durant disset anys en una casa d’acollida de Castelldans (Les Garrigues). I ho fa a través de quatre veus, quatre punts de vista força diferents, però tots implicats en els fets d’una manera o altra.
El primer a parlar l’Hèctor, un Mosso d’Esquadra casat i pare de dues criatures petites que arribarà fins a Castelldans després d’investigar arran d’una denúncia interposada per una conversa mantinguda a través del xat privat de Facebook. La repugnància i l’horror que sent davant els fets queda prou palesa en les seves paraules, en el seu relat de la investigació que va dur a terme i que li va permetre detenir al pederasta.
La segona veu és la d’en Santi, un dels nens de qui es va abusar. A mi és el testimoni que més en va colpir. Defensa al seu pare d’acollida, no veu o no vol veure la gravetat dels fets.
Si la veu d’en Santi ens incomoda, la d’en David Donet, el pederasta, ens farà esgarrifar de mala manera. Donet ens explica tota la seva vida, com va haver d’ocultar la seva homosexualitat davant la por a ser rebutjat pels de casa seva. No té cap mania en reconèixer que li agraden els nois més joves, mai de la seva edat i ens intenta convèncer que de vegades són els jovenets els que van a buscar-lo a ell. El que Donet deixa clar que no entén és com el van declarar apte per ser pare d’acollida si tan malament estava, ja que ell mai va mentir ni amagar absolutament res.
El quart punt de vista és el de Montserrat Juvanteny, presidenta d’una de les entitats que va enviar nens a en Donet i que en feia el seguiment i a qui sembla que va enganyar de manera magistral, ja que ella mai va detectar cap mena de problema a la casa de Castelldans.
Fa la impressió que els nanos no són conscients que estan abusant d’ells, són criatures a qui la vida no els hi ha donat més que pals i decepcions i de cop i volta els porten a casa d’un home que els tracta bé i on no els manca de res. El fet que els demani sexe ho interpreten com un ‘pagament’ per tot el que els hi dona i la por a poder perdre tot això o que els faci fora fa que no es plantegin una negativa a les demandes d’en Donet.
Però a mesura que es van fent grans, no veuen que el que està succeint en aquella casa no és normal? Per què segueixen mantenint que era sexe consentit tot i que ells eren nanos de poc més de deu anys?
