El català a la UCI (6): L’irlandès amb 88.000 parlants, oficial a la UE, mentre que Espanya ha vetat el català 14 cops

Que el català sigui a la UCI no vol pas dir que tot vagi malament. Com bé sabem quan els maltats són a la UCI el seu estat varia i pot anar empitjorant o millorant. A la llengua li passa el mateix. Per això m’ha semblat posar-ne exemples que reflecteixen la realitat. Tot amb tot, tenir un Estat com cal és el millor metge per sortir-ne al més aviat possible. Irlanda ens ho ha demostrat en aconseguir que el seu idioma l’irlandès-gaèlic ha estat admès fa uns dies com a idioma oficial amb tots els ets i uts. Una llengua que només es parlada per uns 80.000 persones seu a la taula europea mentre que al català amb uns deu milions de parlants Espanya li ha negat la seva admissió catorze vegades. Tenir un Estat a favor és com tenir un gran metge que saps que tard o d’hora et traurà de l’UCI, mentre que ara a mans d’Espanya i de França és estar a mans de “matasanos”

El segon aspecte que vull remarcar avui és que el diari L’Esportiu ha fet 20 anys. Que un diari d’esports escrit i sobretot pensat en las nostra llengua hagi arribar fins aquí és per celebrar-ho. Tot amb tot, no por competir amb Mundo Deportivo i Sport atès que en el transcurs dels anys s’ha anat aprimant com un paper de fumar. Un diari de vuit pàgines no pot triomfar. Sembla que hi ha més resistència que no pas competència. Una solució hauria estat també que Mundo Deportivo i Sport fessin les edicions en català. Fa anys s’havia intentat i els seus editors volien alguns diners més que no pas els necessaris per cobrir els costos de la traducció. Ara s’ha demostrat amb el Periódico i La Vanguardia que és possible sense uns costos molt elevats. Ara que sembla que el Govern ha obert els ulls davant la gravetat de la situació de la llengua seria bo tornar-ho intentar.

És bo que es conservi la immersió a les escoles. És bo que es protegeixi l’audiovisual i que sobretot es facin programes infantils de gran qualitat. Però, senyors, no oblidem tampoc la gran importància que té l’esport. A Catalunya cada setmana es disputen nombrosos partits de diferents esports, pràcticament amateurs i que tenen poca rellevància a la premsa. És un bon camp per normalitzar la llengua.

En l’edició extra del vintè aniversari de l’Esportiu ens informa que s’abocarà també al camp digital. Magnífic. De fet ja temps que ho fa, però talment com la edició impresa s’ha anat esllanguint. Els resultats, per exemple, del Taradell de futbol i d’hoquei patins ara ja no hi són. Justament el donar informació sobre les categories modestes dels nostres esports hauria de ser una característica essencial per competir amb els altres dos diaris en castellà d’informació esportiva editats a Barcelona.

Com es pot veure no tot l’esport s’acaba amb el Barça, malgrat que han passat a major glòria els primers anys de TV3 quan donava els partits del Barça en exclusiva. Ara a més de pagar per veure’ls no hi ha cap canal que els ofereixi en català com a primera opció. I encara bo que gràcies a les gestions que vam fer alguns els podem veure com a una opció secundària. No he pas trobat cap bar de Barcelona que ofereixi al públic l’opció del català. Sempre arraconats, a la segona fila. I encara gràcies que ens salvin la vida per gaudir del futbol en català en la intimitat no fos cas que es molestés algú.

D’altra banda, com a taradellenc lamento la desaparició de la revista Taradell, que després de setanta anys sense fallar ni un sol mes. De moment, el seu editor mossèn Baucells se l’ha emportada al cel. I dic de moment perquè sé que gent de l’Ajuntament es preocupa perquè no sigui una defunció sinó que pugi reaparèixer al més aviat possible amb un nou format i amb nou contingut adaptat als temps moderns. Al poble no li falta pas periodistes que tenen bona ploma, com es deia abans. Però una publicació en paper de vegades resulta un xic complicat. Massa “burrocràcia”.

A algú li pot estranyar que parli d’una revista local. En aquest cas no em deixo portar no solament per l’amor a la vila, sinó perquè la revista Taradell era la més antiga de les publicades en català. Em penso que aquesta fita és suficientment important com per desitjar que aquesta publicació torni al més aviat possible. Per tant, té la seva importància històrica en el moment actual.

En fi, tot és possible i tot està per fer com diria el poeta Martí Pol. El primer pas és tenir consciència de la situació per començar a adobar-la. Cal tocar sobretot de peus a terra sense deixar d’enlairar-nos una mica, no massa. Si mirem només les estrelles ensopegarem i ens fotrem de lloros.