El taradallenc quantic

Avui m’endinso en un viatge pels viaranys dels orígens i les identitats de les persones, tot partint d’un experiment científic que sol ser força conegut, ja que fa rumiar.

Comencem el viatge doncs fent un breu apunt sobre el gat d’Schrodinger. Aquella pobra bestiola que, l’any 1935, el físic austríac Erwin Schrodinger va ficar dins d’una caixa d’acer tancada i opaca juntament amb els següents elements (que han d’estar protegits de qualsevol interferència directa del gat): un comptador Geiger i una certa quantitat d’una substància radioactiva que asseguri que, en el decurs d’una hora, hi hagi un 50% de probabilitats que almenys un dels àtoms es desintegri (i un 50% que no se’n desintegra cap); si això passa, el comptador Geiger acciona un mecanisme que trenca un flascó d’àcid cianhídric (que és un gas molt tòxic) que matarà el gat.

Seguint el principi d’incertesa que s’aplica a la interpretació de Copenhaguen, mentre no obrim la caixa, el gat és viu i alhora és mort. En el moment precís d’obrir la caixa, el mateix fet de l’observació modifica l’estat del gat, que passa a ser només viu o només mort.

I què passa si apliquem aquest experiment en una persona que és de Taradell, però, al mateix temps, no ho és?

Aquesta és la sensació que té qui escriu aquest text, un hom nascut a Barcelona, però que té fondes arrels taradallenques. Si més no, per part de mare, aquestes arrels s’enfonsen en l’origen mateix de la nostra vila. Però, ai làs, l’esdevenir vital ha fet néixer l’escriptor a la ciutat de Barcelona.

Sóc de Taradell o no sóc de Taradell? Qui pot obrir la fosca caixa del cervell, els orígens i les identitats per escatir aquesta paradoxa? Qui és capaç de treure l’entrellat d’aquesta reflexió que, podríem anomenar, de sociologia i/o antropologia quàntica?

Qui és, realment, taradallenc, aquell que hi neix? Aquell que se’n sent? Aquell que hi viu? Aquell que té arrels taradallenques? Aquell que taradalleja per plaer i gaudi? Aquell que hi paga els impostos?

L’experiment del taradallenc d’Schrodinger, esdevé així una paradoxa sense fi, un gaudi de sobretaula que es pot allargar durant dies i dies, ja que, a diferència, del gat, aquí no es pot obrir la caixa del cervell humà, ja que en fer-ho, no s’obtenen respostes, sinó un munt de neurones i sinapsis que no permeten albirar ni l’origen ni les identitats. La resposta tampoc és a la sang o a l’ADN, ja que la cultura hi té molt a veure i acaba portant a noves preguntes: sóc taradallenc per participar en l’Abril Poètic o per escriure al Taradell.com i no ho sóc perquè no passo el Nadal a Taradell?

Com deien en un programa de la tele: “Reflexionem-hi! Reflexionem-hi”… o no.