Els Jocs Olímpics d’hivern, entre el sí i el no: Osona també podria beneficiar-se’n

D’unes dècades ençà sembla que aquest país s’ha instal·lat en dir no gairebé a qualsevol projecte que tingui una mica de transcendència. Segurament devem guardar en el subconscient aquell “no” a la guerra de l’Iraq. Barcelona va ser una de les ciutats mundials que més va protestar. I com a “agraïment” vam rebre els atemptats mortals de Barcelona i de Cambrils. Per cert, encara no s’han aclarit com cal i tot resta ennuvolat de sospites. L’advocat del nen mort a la Ciutat Comtal diu que possiblement el Gobierno volia atemorir els catalans i es va empescar guardar explosius en una casa i després fer veure que va ser una descoberta per declarar l’estat d’alarma a Catalunya per tenir-nos atemorits. En qualsevol cas no volia víctimes, però desgraciadament se’ls va escapar de les mans i tots sabem com va acabar. El fet que fa unes setmanes el Congrés dels Diputats no hagi volgut tornar a obrir la investigació no fa més que augmentar les sospites. Caldria arribar fins al final.

Aquest no, doncs, s’ha traslladat també a la possible ampliació de l’aeroport del Prat. Pedro Sánchez ha aconseguit dividir-nos una altra vegada amb la seva proposta. En les circumstàncies polítiques d’ara no n’hi ha un pam de net. Però tard o d’hora caldrà abordar aquest tema, perquè Barcelona no podrà ser una ciutat top mundial si no té un aeroport com cal. Elemental, senyors!

I anem sumant. Vet aquí que ara se’ns presenta l’oportunitat d’organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. Tot està tant a les beceroles que ni tan sols tenim el nom oficial proposat. Es parla de Barcelona-Pirineus, però l’Aragó també vol ficar-hi cullerada i de quina manera. El seu president, el senyor Lambán , sembla més preocupat per atiar l’anticatalanisme i culpar Catalunya de tots els mals que no pas arribar a un consens. No cal oblidar que haurien de fer-los conjuntament les dues comunitats. Seria gairebé un miracle que Espanya només decidís que es fessin a Catalunya. El que sembla clar és que la marca Aragó no té pas tan atractiu internacional, perquè Jaca n’ha volgut ser seu dues vegades i sempre n’ha sortit esquilada. L’Aragó en solitari no sembla pas que pogués tirar endavant, malgrat les fanfarronades del seu president que sempre fa gala d’anticatalanisme. Ja se sap que això dona molts vots.

Des de sectors independentistes hi ha la por que sigui una gran mostra d’espanyolisme. Prou que ho ha advertit l’ANC (Assemblea Nacional Catalana). Una opinió de pes.

Els jocs en si mateixos possiblement no tindran grans conseqüències per al futur si fem cas d’altres precedents. Cal recordar l’Exposició Universal del 1929 a Barcelona que ens va deixar la construcció del Poble Espanyol a Montjuïc. Ara bé, al 1931 va néixer la República Catalana. Pel que fa als Jocs del 1992 ens van deixar les tortures que van rebre alguns independentistes. Però sobretot l’expansió universal del nom de Barcelona i de retruc el de Catalunya.

Cert que amb el PP els Jocs no haurien estat possibles a casa nostra. Tot amb tot, els socialistes ja es van encarregar de fer-se perdonar aquest pecat invertint molts milions a l’Expo de Sevilla i lligant també aquesta ciutat amb Madrid amb la primera línia de l’AVE que s’ha construït a l’Estat. I segons es deia al diari ‘El País’ el govern de Felipe González va regar amb més milions a Madrid que no pas a Barcelona durant el 1992. O sigui que, com sempre, si es fa alguna inversió destacada a Catalunya cal compensar-ho amb altres a altres territoris de l’Estat. Qualsevol inversió a Catalunya sempre està sota sospita.

Sigui com sigui aquests esdeveniments serveixen per transformar de gran manera el territori, sobretot pel que fa a les infraestructures. Així els Jocs del 92 van servir, entre altres coses, per obrir la ciutat al mar a més de situar-la en el mapa mundial de les grans urbs. L’allau turística que ens ha vingut de llavors ençà segur que hi té molta relació. Els Jocs d’Hivern són molt més modestos, si bé és una gran oportunitat per posar al dia les necessitats de les comarques pirinenques massa vegades abandonades. És la nostra Catalunya buida, cada cop més despoblada. En plena època digital seria bo que hi arribés la xarxa 5-G, una espècie del que va significar el 22@ a Barcelona. D’altra manera és quasi impossible tenir unes inversions com cal si no hi ha esdeveniments especials com aquest.

Naturalment cal lligar altres aspectes com la presència de la neu. Ningú no sap què passarà l’any 30. Per això cal escoltar els qui hi entenen. S’han de lligar tots els caps. I un cop examinats tots els aspectes si es tira endavant cal fer-ho amb il·lusió. Sense il·lusió no es fa res. La medalla de plata de Queralt Castellet als Jocs Olímpics d’hivern a la Xina pot ser un bon mirall, tot i que ha fet la major part dels entrenaments a Suïssa. Com es pot veure no anem pas sobrats d’instal·lacions. Segons els diaris, és la primera esportista catalana que aconsegueix una medalla en uns Jocs d’Hivern. Seria bo compartir els Jocs amb Andorra i Catalunya del Nord. Tots sabem, però, que ara com ara és impossible i que ni tan sols Espanya permetrà segurament uns Jocs organitzats només per Catalunya sense participació d’Aragó si es presenta el cas, que tal com van les coses no seria gens estrany.

D’altra banda, també s’ha aprovar un referèndum a les comarques més afectades. Un bon pensament, sempre que no tot es prengui al peu de la lletra. Per tant, em sembla que no n’és necessari una consulta a Barcelona perquè té totes les instal·lacions per fer proves de patinatge artístic i d’hoquei sobre gel. En canvi comprenc que a més de les comarques pirinenques afectades també el Berguedà, el Solsonès i el Ripollès hi vulguin dir la seva, que ho faran però com a convidades de segona. De passada també Osona en podem llepar alguna cosa. Recordem que amb motiu dels Jocs del 92, entre altres coses, es va desdoblar la C-17. Potser ha arribat l’hora definitiva de posar al dia la línia de tren entre Barcelona i Puigcerdà. Són tantes vegades que ens ho han promès i programat les millores sense executar-se mai que gairebé seria un miracle que ara s’adobés aquesta línia, la més mal servida i malgirbada de Catalunya. Abans compartia aquest honor amb la línia de Pobla de Segur, però ara ha passat a mans de la Generalitat i la millora ha estat notable. La nostra línia no ha pogut ser transferida a la Generalitat perquè diuen que és una línia internacional. Es veu que encara algú té pot de ser envaït per França quan fins i tot l’amplada de les vies és ben diferent. Excuses de mal pagador.

Avui dia gairebé és més ràpid arribar amb l’AVE de Barcelona a Madrid que no pas de Barcelona a Puigcerdà amb el tren normal. I és que tots sabem on rau el poder, oi?