Títol: El color dels coloms
Autor: Rubèn Intente (Castellar del Vallès, 1971)
Editorial: Llibres del Delicte
Any: 2022
Pàgines: 268
Llengua: català
Preu: 17,50 €
Sinopsi: La mort del conegut artista local Llorenç Balaguer és tota una incògnita per als Mossos d’Esquadra. L’aparició, alhora, de grups de coloms sacrificats en forma de ritus estranys per alguns parcs de la ciutat desconcerta encara més la policia i busquen una relació entre els dos fets.
El sotsinspector Campos i la sergent Suñol són els encarregats d’una investigació torbadora en què els diferents elements són complicats de relacionar. Un trencaclosques que a mesura que avança es torna més surrealista. Però, alerta, no tot el que sembla tenir una connexió la té i a vegades les cabòries de la ment juguen males passades.
Crítica literària (Núria Martínez): La mort d’un conegut artista local, Balaguer, és una gran incògnita pel cos dels Mossos. L’aparició de grups de coloms sacrificats en alguns parcs de la ciutat desconcerta encara més a la policia, qui busca la relació entre els dos fets.
L’autor ens situa a la ciutat de Terrassa on el sotsinspector Campos i la sergent Suñol hauran d’esbrinar que tenen a veure l’artista mort i els coloms decapitats, durant un dels períodes més convulsos, políticament parlant, de la nostra història recent: el procés català.
Hi ha llibres en els quals entres de cap des de la primera plana, altres als que trigués més a fer-te teva la història i uns altres que no t’atrapen de cap de les maneres. En el meu cas els del tercer grup mai sabreu quins són, ja que d’ells no en parlo, senzillament, els abandono. Aquesta novel·la pertany al segon grup: he trigat com cent pàgines a entrar en la història, i si no l’he abandonat és perquè creia que, tal com ha succeït, la cosa tenia pinta de millorar.
Intente obre molts fronts, barreja forces històries i recaragola la trama de males maneres; això ha provocat que en certs moments no acabés d’entendre on volia anar a parar. Al final o entès, o això crec: l’autor es val del gènere negre per dir el que pensa sobre el Procés. D’acord, un cop sé a quin tipus de novel·la m’enfronto, gaudeixo força de la seva lectura.
A més a més, l’autor també aprofita per fer un al·legat sobre el món de l’art i de l’escriptura: s’és escriptor quan s’ha publicat o es pot ser-ho sense haver-ho fet? Quina part de realitat i quina de ficció han de tenir les obres d’un autor? Són preguntes que l’autor ens plantejarà al llarg de la trama.
En Rubèn dona més importància als personatges que als fets, sense deixar de banda els successos, òbviament; així ens trobem davant un sotsinspector Campos, que prové del cos de la Policia Nacional, poc empàtic, ‘bon vivant’ i molt conservador i una sergent Suñol que és el contrapunt perfecte: empàtica, intuïtiva i molt més comunicativa que el seu superior. Menció a part mereix l’àvia Angeleta i els seus diàlegs, on l’autor es val d’una oralitat que mereix matrícula d’honor.
