Generalment es coneix els ultres per la seva violència física. És allò que deia José Antonio de “los puños y las pistolas”. I com que la violència física als carrers pot ser condemnada, molts d’ells utilitzen esports de masses com el futbol per aprofitar-se’n i fer tota mena de tropells. Un exemple clar és el que va viure al camp de l’Espanyol en el partit contra el Barça. Un cop acabat amb el triomf dels blaugrana aquests van celebrar el títol de campió de Lliga al mig del camp amb una gran rotllana, com si fos una sardana. Una festa ben normal sense cap mena de provocació ni d’humiliació cap als perdedors. Quan fa unes temporades l’Atlético de Madrid va assolir el títol al camp del Barça els madrilenys van fer una gran festassa, bastant més que aquesta d’ara i no va passar res. Els afeccionats culers van saber perdre.
Però, ai minyons, es veu que a RCDE Stadium és tot una altra cosa. Un grup d’unes 200 persones van saltar al camp per agredir els jugadors barcelonistes. La gatzara va durar menys de tres minuts. Tot van ser corredisses per entrar als vestidors per evitar mals majors per part d’aquests energúmens que els van tirar diversos objectes com cadires, cadenes, pals i ampolles. Alguns anaven encaputxats. Un d’ells va destruir una càmera de televisió. Resulta que era un candidat del PP a les pròximes eleccions municipals. Després se’n va descobrir un altre agitador del mateix partit. El crit de “a por ellos” d’alguns espectadors que encara eren a la graderia els va donar més testosterona.
L’Espanyol ha tingut ultres des del 1985 amb la formació de les Brigadas Blanquiazules. Era un grup que va tenir uns mil membres, d’ideologia i estàtica nazi i amb la creu cèltica. Naturalment no hi faltaven mai les banderes espanyoles. Ara n’hi ha menys al camp, però continua havent-hi. La directiva va aconseguir gairebé fer-los desaparèixer, però aviat la Peña Juvenil i la Curva RCDE en van prendre el relleu. I tot i que aquests dos grups estan a mata-degolla, comparteixen l’odi al Barça, l’homofòbia, el racisme, el masclisme i anar contra el català. Aquests van ser els responsables de tots aquests aldarulls que no van acabar en una tragèdia de miracle. I deixaré a part la seguretat que no va pas ser bona ni de bon tros.
L’Espanyol no ha fet mai cau i net amb aquestes bandes. Vol tenir una espècie de neutralitat política, però sense enfadar els ultres. I així van les coses. Tots els intents de voler donar una imatge de catalanitat se’n van en orris amb aquests successos tan vandàlics. També fa algunes setmanes ja van tenir un comportament vandàlic al camp del Girona. Amb aquesta actitud han obert una nova rivalitat i no precisament esportiva amb l’altre equip català de primera divisió.
L’Espanyol no se n’ha sortit. Sembla com si tingués por d’acabar malament amb la gent que se sent espanyola. Vol ser un club apolític i això és impossible. No es pot estar a missa i repicar. Fa uns mesos va convidar la selecció espanyola de futbol a jugar en el seu estadi. Una selecció que fa anys i panys que no és benvinguda a Catalunya, excepte per a l’Espanyol. Em pregunto: això és un acte apolític?
Que aquesta entitat ha estat marginada molts cops no ho dubto. El Barça s’ho menja quasi tot. Però que jo sàpiga és una entitat privada i, per tant, és la majoria de catalans que han decidit que sigui així. Per tant, menys victimisme i cal anar a la recerca de solucions.
El Barça es trobava en una situació semblant en el primer mandat de Laporta. Tanmateix els va esbandir ben aviat, tot i que alguns petits escamots reapareixen de tant en tant. Bon vent i barca nova!
L’Espanyol haurà de decidir ben aviat què vol ser quan sigui gran. Està bé l’eslògan de ser “una minoria meravellosa” que fa alguna temporada es va inventar per atreure nous socis i simpatitzants. Cert que aquesta porcada d’ara no representa la majoria de socis i simpatitzants espanyolistes que és prou assenyada. Però els ultres fan que aquesta minoria no sigui tan meravellosa. Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.
