Càstig als partits indepes i premi als líders forts

Sense temps de pair els resultats de les eleccions municipals de diumenge passat, sense oportunitat encara per formar els nous ajuntaments, Pedro Sánchez ja ens ha anunciat eleccions generals el 23 de juliol. Unes eleccions que en èpoques normals s’haurien de celebrar al desembre, però pels mals resultats que el PSOE ha aconseguit, en general, a tot l’Estat s’ha tret d’aquest nou conill del barret. Ja sabem que sempre fins ara ha sortit victoriós dels molts tràngols que ha hagut de passar. El seu instint de supervivència és extraordinari. Veurem si ara continuarà movent-se amb agilitat a la corda fluixa o caurà en mans del PP.

Unes eleccions municipals no són ben bé una còpia de les generals o de les autonòmiques, perquè especialment als municipis petits gairebé sempre es valora més la persona que no pas la llista política a què està inscrita. Tot amb tot, és pof fer una reflexió global. A Catalunya els partits que encara es diuen independentistes han punxat. Bona part dels seus electors han preferit quedar-se a casa, disconformes amb les seves conductes. De prometre’ns la independència han passat a un neoautonomisme de pa sucat amb oli, que en molts casos s’interpreta com a una rendició. El vot de càstig i també l’abstenció són evidents. Els tres partits han perdut un total de 350.559 vots

De manera especial cal ressaltar la patacada que s’ha emportat ERC que ha perdut un total de 302.274 vots en relació amb les eleccions del 2019. Maragall, el candidat a l’alcaldia de Barcelona ha quedat en quarta posició. El mateix que havia guanyat les votacions anteriors i que no va arribar a ser alcalde per la intervenció de l’ultradretà Valls que va donar els vots a Colau. També ha fet figa en les altres tres capitals provincials i en ciutats com L’Hospitalet i Terrassa. A Santa Coloma l’afecte Rufián gairebé ha estat testimonial. Junqueras hauria de reflexionar, entre altres coses, sobre la inutilitat de la taula de diàleg i l’acord de Claredat que no fa més que crear obscuritat. Tampoc no s’ha eixamplat la base. Més aviat sembla com si ens volgués “enximplar”.

Curiosament, Junts per Catalunya ha perdut només 5.214 vots, però gràcies a l’efecte Trias. Vet aquí la importància de tenir líders, malgrat que s’ha afeblit en places importants com Girona.Una sola persona amb carisma sembla com si hagués capgirat tota la situació. Per tot plegat ha estat el partit indepe més votat amb 552.089 vots. Per la seva part, la Cup continua fent la viu-viu, per bé que un cop més s’ha quedat sense entrar a Barcelona i s’ha deixat escapar dos regidors a Tarragona. No es pot pas dir que se n’esperi grans coses més. Ha perdut ni més ni menys que 43.071 vots.

Una altra nota destacada d’aquests comicis ha estat el triomf aclaparador d’Albiol a Badalona per majoria absoluta. Vol dir això que Badalona és del PP? No. Simplement demostra que la gent vol líders, gent eficaç. En l’anterior etapa Albiol va posar ordre i neteja a la ciutat, les dues premisses més importants per a la gent del carrer. Mentrestant, els partits dits d’esquerra s’entretenen en una i mil baralles.

Bo i resumint, es pot dir que l’electorat indepe s’ha abstingut en una bona part i que ha refusat la política neoautonomista que fan els dirigents dels seus partits. En molts casos caldria fer foc nou. Trias n’ha estat l’excepció perquè és un líder, de la mateixa manera que ho és Albiol en l’altre extrem de l’escenari. Catalunya, doncs, i de manera especial l’independentisme necessita líders forts i carismàtics per tirar endavant el país. Prou de conformisme i de rendició, prou d’escalfar cadires i de viure de la independència i no per la independència. Les urnes han parlat clar. El silenci de les abstencions també val més que mil paraules.