Títol: El silenci del mar
Autor: Vercors, pseudònim de Jean Bruller (París, 1902-1991)
Traducció: Jordi Martín Lloret
Editorial: Viena edicions
Any: 2022
Pàgines: 88
Llengua: català
Preu: 13,00 €
Sinopsi: L’any 1940, en una petita població de la França ocupada, un home vell i la seva neboda es veuen obligats a allotjar a casa un oficial nazi. L’alemany, que és un home educat que sent una gran admiració per la cultura francesa, s’esforça per parlar en francès als seus amfitrions, que mai no li dirigeixen la paraula. Nit rere nit, el silenci obstinat de tots dos es converteix en la seva forma de resistència, tot i els esforços de l’oficial per fer-los veure que ell no és l’enemic.
Aquesta novel·la breu va aparèixer a França, en una edició artesanal, el febrer de 1942, i ràpidament es va convertir en un llibre de culte. Els exemplars circulaven per la França lliure com la pólvora i, amb grans dificultats, de forma clandestina, també per l’ocupada. Fins i tot es van arribar a llençar en paracaigudes sobre el territori ocupat per encoratjar la resistència.
Crítica literària (Núria Martínez): Ens trobem amb un nucli familiar format per un home d’edat avançada i la seva jove neboda que es veuen obligats a albergar com a hoste a un militar alemany de les forces d’ocupació. I el silenci no és del mar, és d’aquesta família, el silenci com a arma, com a mostra de resistència passiva davant uns fets que els venen imposats.
El militar s’allunya de l’estereotip de soldat nazi que acostumen a veure tant en literatura com en cinema: el nazi sàdic culte i amant de la música que gaudeix de l’òpera mentre tortura, si no una persona veritablement sensible.
Aquest personatge, cultivat i sensible que estima França i que amb gran horror per part seva descobreix que Alemanya no l’ha conquerit per amor a la cultura francesa i per millorar l’estat del país sinó —com sempre feien— per destruir-lo i aniquilar la seva cultura, acaba robant el cor de l’ancià i de la seva neboda.
I és aquest avi qui obre els ulls del seu hoste mostrant-li la classe de persones que són els seus companys: aquells soldats que semblen educats i sensibles, però que no són més que uns monstres. I quan s’adona de la cruel realitat, de l’engany que ha viscut, només fa el que per ell és la seva redempció: demanar un nou destí, ‘cap a l’infern’.
El diàleg establert entre el vell i el soldat a les últimes pàgines —fins aleshores només hem vist monòlegs de l’alemany que mai tenen resposta— és d’una bellesa esfereïdora, d’una profunditat que dona, de cop, sentit a tot el que has llegit fins aleshores.
