L’ANC, de l’èxit de la Diada a una nova proposta perillosa

L’ANC (Assemblea Nacional Catalana) és l’entitat europea amb més capacitat de convocatòria. No n’hi ha cap d’altra que sigui capaç de treure al carrer milers de persones any sí i any també. Fins i tot en temps de la pandèmia se’n va sortir prou bé. I quan em refereixo a la pandèmia ja es veu que és la Covid, perquè el país encara té altres plagues que sembla que no se’n volen pas anar.

Aquest any ho hem tornat a fer en la Diada. Segurament amb una participació menor que en edicions anteriors, perquè vivim un temps de transició en què no som ni carn ni peix ni figa ni raïm. És impensable que ara la manifestació de la Diada agrupés més d’un milió de persones com anys enrere perquè les circumstàncies també han canviat. Però la torxa continua ben encesa, encara que els nostres enemics no es cansen de voler-la ensorrar i través de la premsa ultradretana de Madrid falsifiquen tot el que faci falta. Han perdut tota mena de credibilitat. Per a ells va el pollastre!

Un altre aspecte destacat d’aquestes manifestacions és el ball de xifres sobre el nombre d’assistents, segons que siguin facilitades per la mateixa ANC o la guàrdia urbana. Fa bé l’ANC de comunicar les seves sovint augmentant-ne la participació mentre que les de la guàrdia urbana acostumen a retallar-la. D’aquesta manera en el futur tindran dues versions i no només la de les autoritats municipals com passava fins fa poc. Per tant, faria bé l’Ajuntament de fer que els guàrdies urbans passessin una revisió ocular pel cap baix un cop a l’any abans de l’11-S.

S’ha parlat tant de la divisió de l’independentisme que sembla que sigui únicament patrimoni del sobiranisme com si en el cap de l’autoanomenat constitucionalisme tot fos una basa d’oli. Però vet aquí que a la manifestació hi havia tot l’independentisme, llevat de grups residuals: ANC, Òmnium, AMI (Associació Municipis per la Independència), JxCat, ERC, la CUP i CDR. O sigui que no és impossible reunir-los junts. No tothom pot dir el mateix. No deixem que els enemics controlin el relat. Naturalment, sempre hi ha una colla de taradellencs que hi fan cap i gairebé en trobo alguns. En aquesta ocasió fou l’exalcalde Josep Munmany i família.

Com ja és habitual, l’ambient va ser familiar i festiu. Les consignes més escoltades van ser demanar la independència i, en segon lloc, a favor del president Puigdemont. Hi hagué crits i insults, encara que pocs, contra la comitiva d’ERC amb el president Aragonès al capdavant. Aquest anava ben agombolat per tota una claca que responia als insults cridant “independència”, “independència” i picant de mans. Una bona forma de respondre a les agressions verbals. Això sí, en finalitzar el discurs de la presidenta de l’ANC la multitud de forma gairebé unànime va demanar a crits la dimissió del Govern.

NI CAP NI PEUS

Fins aquí la meva crònica festiva de la Diada, escrita amb el cor per tal d’augmentar la nostra autoestima perquè sabem fer coses i ben fetes. No deixem que els enemics imposin el seu relat. Amb tot, haig de fer servir també el cap i criticar la proposta de la presidenta de l’ANC, Dolors Feliu, amenaçant de presentar una llista cívica a les pròximes eleccions al Parlament si abans el Govern no activa la DUI (Declaració Unilateral d’Independència). El president Aragonès li ha respost dient que activar la DUI les vegades que fos no serviria de gran cosa perquè faria falta un reconeixement internacional. El que no ha dit el president és que al cap de poc ja seria engarjolat a Soto del Real o a una altra presó de seguretat de l’Estat.

En les circumstàncies actuals sembla difícil que una llista cívica guanyés les eleccions, tot i que podria tenir alguns diputats. En aquest cas, a més de preocupar-se per la independència i cantar les quaranta als altres grups em demano què farien mentrestant. Votarien a favor de l’ampliació de l’aeroport? Què passaria amb la B-30, la llei de lloguers o Rodalies? La política del tot o res o del boicot constant no tindria ni cap ni peus.

Se li ha preguntat a la presidenta osonenca com podria sobretot mantenir la declaració d’independència i no ha donat cap resposta. Sembla evident que, com mínim, hauria de disposar d’un pla ben estudiat per defensar el Govern, el Parlament i controlar l’aeroport i llocs claus del territori davant l’arribada de les forces espanyoles. O és que algú en dubta? Algú pensa que l’Estat es quedaria parat? No en tenim cap experiència?

Em semblaria bé que tingués un pla, però que no el fes públic per no donar pistes a l’enemic. Però enfrontar-se a Espanya amb les mans buides és una irresponsabilitat total. Un populisme molt perillós. En la lluita de David contra Goliat cal tenir el roc ben preparat. No podem tornar a fallar. Em penso que ara només tenim sorra.

L’activista Jordi Carbonell, que en ple franquisme el van enviar a un psiquiatre perquè va parlar en català als policies, va pronunciar una frase famosa davant les renúncies catalanes d’aleshores: “que la prudència no ens faci traïdors”. Una frase que en el seu moment va fer forrolla. I jo ara hi afegiria que “la imprudència no ens faci suïcides”.