El sopar va ser molt correspost i emotiu.
Tenint en compte, que algú s’ha interessat pel meu escrit, us el paso pel meu correu habitual. Gràcies.
El carrer de Sant Sebastià:
És el carrer on vaig néixer. Té tres trams: el de baix, el del mig i el de dalt. Ara ha canviat molt; el tram de dalt, que és el meu, sempre m’havia semblat marginal: era boterut, enrocat i les cases velletes. Els altres dos eren més endreçats.
La majoria de les cases feien com a pagès, que jo anomeno pagesos de carrer. Teníem gallines, conills, porcs,.. i, en alguna casa, euga i vaques de llet. Hort, paller i camps llogats o de propietat. Tot això es combinava, sobretot les dones, amb anar a la fàbrica.
Hi havia dues botiguetes: una al capdamunt i l’altra just a la cantonada del tram del mig, a la part de dalt. També sovint passava l’esperada camioneta que parava davant de cala Tecla, carregada de coses: xocolata, confitura de colors, essència per fer licors, bacallà, olives de totes mides, caramels…
Per mi el poble era apartat. L’escola, l’església, el centro, les botigues, la plaça major…Les meves amigues vivien més a prop de tot. Amb la canalla del carrer també trobàvem estones per jugar.
A l’estiu teníem uns veïns especials: els senyors de les torres. Bicicletes noves, amb ret de colors, minyones i tothom a la seva disposició. Un contrast tan fort que enlluernava…
Estimo el meu tros senzill de carrer. Recordo tots els sobrenoms de les cases. També quan jugàvem a bales, a corda, a la xarranca i, a l’estiu, al potet o a cuit a l’amagar. Els més petits, cantar, ballar, fer estàtues, seguir el rei, fer botes al baixant d’herba de Cala Sió de la caseta, mirar els capgrossos del bassal de Can Pinyoner i anar a escoltar els tòtils de l’hort de Can Cantó que era l’última casa del carrer. Tot passava mentre pares i avis descansaven del jornal i prenien la fresca.
Sant Sebastià, festa major d’hivern: Tots tres trams tenen Sant Sebastià en una de les façanes. La festa sempre, excepte un any que jo recordi, s’ha fet al tram de baix. Ballets, sardanes, curses, xocolatades, paperets…
En el meu tros de carrer, només engalanàvem el Sant. La vigília, a la tarda ja festejàvem la festa. Homes i dones sortien amb les escales i amb tot el que prèviament ja havien preparat. L’olor dels boixos i dels pins, les flors de paper, canviar la bombeta del pàmpol perquè fes més claror, es convertia en un trosset de paradís. Ja tot apunt, regat i escombrat anàvem a sopar amb corredisses per tornar a sortir i esperar davant de la capella la pasacalle, que parava i tocava davant del Sant. Encara quan sento la música em transporta.
Una cosa que s’ha perdut. Les portes de les cases sempre eren obertes. Només calia dir “A Maria!”
Mirat amb ulls d’avui, el meu carrer és un carrer tranquil; bé, tranquil del tot, no: els cotxes que passen, més els aparcaments i voreres estretes són una molèstia. Dit això, no estem encaixonats, quasi tots tenim hort o pati. Els de llevant mirem la Serra i el Montseny; els de ponent, veuen la serralada de Collsuspina que els regala cada dia variades i belles postes de sol.
Un petit retrat del que era viure i jugar al carrer de la meva infantesa i joventut.
Avui s’escau. FELICITATS PER L’INICIATIVA DEL SOPAR!
Marta Molist
Taradell, 23 de setembre 2023.
