Catalunya-Espanya, una partida d’escacs

Continua el  sainet a Madrid sobre la investidura de Pedro Sánchez. Continua  l’ambient de sarsuela al Congrés dels  Diputats. Però ens agradi o no ens agradi ara mateix estem lligats de mans i peus per Espanya i, per tant, tot el que passi allà ens afecta de totes totes .  La prova és que per una d’aquestes combinacions astrals de l’aritmètica parlamentària l’independentisme  i  especialment JxCAT dirigit pel president Carles Puigdemont en té la clau.

Mentrestant aquí hem commemorat el sisè aniversari de l’1 d’Octubre, dia que vam celebrar el referèndum d’autodeterminació esclafat per les porres dels policies espanyols i després severament castigat pels poders judicials. I encara duren les represàlies. Per fortuna encara en queda el caliu i l’esperit d’aquella data no s’ha mort. Però hi ha molt puritanisme i poc tocar de peus a terra. El pitjor del cas és que no s’aporten solucions pràctiques. En aquestes circumstàncies prefereixo arrenglerar-me amb les posicions del president Puigdemont que ara sí ha imposat alguna de les seves condicions per donar suport a la investidura de Sánchez. S’han perdut els últims anys amb submissions al PSOE. La diferència és que ara les condicions van més enllà de guanys autonòmics i fortifiquen les bases de la Nació, especialment la llengua.

El president ha posat sobre la taula el català al Congres, el català oficial a Europa, la desaparició del terme terrorisme de l’Europol  per les activitats independentistes,  l’amnistia i,  una mica més enllà, el referèndum d’autodeterminació . Com si es tractés del joc d’escacs ara sí que podem dir que juguem la partida Espanya–Catalunya. Això no obstant, no hem d’oblidar que  els juguem amb les fitxes blanques que sempre tenen avantatge. Ara explicaré l’estat de les diverses peces del tauler:

1ª) Els peons són el grup propi al Congrés de Diputats. Ni ERC ni Junts tenien prou diputats per formar-ne un grup propi. El PSOE els ha facilitat diputats per aconseguir-ho

2ª) Els cavalls són les activitats indepes que no seran considerades com a terroristes per l’Europol.

3ª)  Els àlfils  són el català i les altres llengües cooficials al Congrés. Mai dels mais no s’hi havia parlar en català. Un fet històric. Potser d’aquí estant  no valorem aquest guany. Només veiem l’emprenyada  de la dreta i ultradreta ja ens poden donar per ben pagats.

4ª) El català oficial a Europa són les torres. Espanya ha hagut de fer-ne la sol·licitud per escrit, un fet també inèdit i de vital importància per a la nostra llengua. Com que l’admissió ha de ser aprovada per unanimitat de tots els estats membres por haver-hi complicacions. I més quan es demana també l’oficialitat  del gallec i del basc. Tres llengües de cop potser serà demanar massa. La reunió europea del dia 24 ens traurà de dubtes o si més no servirà per posar-ne o no les bases definitives.

5º) La dama és l’amnistia per a tots els represeliats del procés. No oblidem que encara hi ha més de 4.000 causes judicials pendents. La dreta i la ultradreta treuen foc pels queixals i faran mans i mànigues per impedir-ho. Fins i tot l’Església espanyola s’hi ha mostrat en contra. Es veu que això de la concòrdia, el diàleg i el perdó no va amb els independentistes. Déu no  vulgui que anem al cel amb aquesta gent i els de la COPE. Això sí que seria un infern!  Amb tot, hi ha gent que pensa que l’amnistia podria estovar el moment indepe. Mai no plou a gust de tothom. De moment, sembla que el PSOE s’ obre a buscar-ne un via. Cal tenir present que el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg podria condemnar Espanya per les formes irregulars en els judicis del procés. O sigui que els primers interessats en l’amnistia són els tribunals i polítics espanyols.

6) L’autodeterminació seria l’escac i mat al rei. Potser sí que si es produís seria un escac i mat al rei de veritat, Felipe VI. Aquesta és la condició que anirà més a poc a poc més enllà de les demagògies. No es pot matar tot el que és gras ni plantejar les coses de tot o res quan som més a la vora del res. Afirmar com han fet alguns polítics que és una condició necessària per donar suport a la investidura és un brindis al sol, pura demagògia. O potser algú té gelosia del president Puigdemont i vol que tot se’n vagi en orris? De la fauna humana es pot esperar qualsevol cosa.

Vosaltres mateixos podeu veure les peces que hem guanyat, les que puguin caure i les que ara no són possibles. El problema és que el temps corre perquè la investidura serà a finals de novembre. Però tampoc en les partides d’escacs el temps és infinit. Per tant, les pròximes setmanes poden ser apassionants. Ara mateix alguna cosa important ja hem guanyat i  n’esperem més. Hem de ballar el ball que ens toca i no el que voldríem. Vinga, fem moure les fitxes negres.