Israel-Palestina, un conflicte que també es viu aquí

El conflicte entre Israel i Palestina mou passions arreu  del món. Ningú no en resta indiferent. Sembla com si es tractés d’un partit de futbol entre el Barça i el Reial Madrid. O s’està amb els uns o amb els altres. No hi ha mitges tintes, com si tot fos blanc o negre  quan la realitat es pot mirar des de molts angles.

Des  de la creació d’Israel el 1948 no han cessat les hostilitats entre aquests dos pobles. La solució ideal seria dos Estats, però els fonamentalismes musulmans no ho volen perquè diu que lluitaran  fins a fer desaparèixer el darrer jueu del territori i llançar-lo al mar. En aquestes circumstàncies ja es veu que no hi haurà mai cap acord i que  Israel haurà de defensar-se sempre fins al moll de l’os, tot i que els mètodes emprats no sempre siguin els més justos. Un cop més la raó de la força s’imposa a la força de la raó.

El darrer atac de Hamàs ha produït més morts en el camp jueu que mai i, per tant, la resposta pot ser contundent i amb grans repercussions internacionals. Al darrere hi ha la mà de l’Iran , el país considerat com un dels més terroristes del món. I si obté aviat la bomba atòmica ja cal que  ens posem  a tremolar. Mentrestant, faríem bé d’intentar controlar a casa nostra tots els moviments islamistes extremistes atiats des d’algunes mesquites. Aquesta gent vol  impulsar el islam a tot món  a base del terror i d’incrementar la emigració per convertir Europa en un feu de la seva fe. Planyo els qui sou joves perquè viureu en el futur  moltes coses desagradables per culpa d’aquests fanàtics.

En aquestes, tenim que l’esquerra espanyola s’ha mobilitzat per anar a favor de Palestina. Està bé que tinguin aquestes simpaties, però sembla del tot forassenyat que ara surti al carrer després d’aquesta mortaldat. Vol dir això que estan d’acord amb la massacra dels israelites? No dubto que els mètodes que han fet servir els jueus en els territoris conquerits són brutals, però segur que cap d’ells no ens afectarà als catalans directament. En canvi el terrorisme de Hamàs i les diverses rames sí ens poden destruir. De moment, a França un professor ha estat assassinat per un islamista i viu uns moments de terror. Aquí ja els vam viure amb  els atemptats de Barcelona. Qui ho entengui que ho compri!

Des del punt de vista independentista faig com deia lord Pamilton quan afirmava que els anglesos no tenien amics sinó interessos. En el nostre cas, Israel segurament era el primer país que ens hauria reconegut com a Estat independent. S’havien creat molts llaços i complicitas en els últims temps. Esperem que aquesta llavor pugui germinar algun dia. Israel va trigar sis setmanes després dels fets de l’1 d’Octubre , davant la pressió d’Espanya, d’assenyalar que es tractava d’un “assumpte intern”. En canvi el Front Palestí d’Espanya va sortir tot d’una a defensar la unitat de l’Estat. Queda clar a qui hem d’anar a favor. O és que ens hem begut l’enteniment ?

El cas més surrealista és la influència tòxica d’aquests espanyolistes anomenats d’esquerra que han aconseguit que algunes de les nostres institucions s’enfrontessin diplomàticament a Israel. Primer va ser Ada  Colau que sense com va ni com ve va trencar les relacions de l’ajuntament de Barcelona amb el de Tel-Aviv. Després va aconseguir que el Parlament votés una proposta contra Israel molt abans dels esdeveniments d’ara. Va ser el primer Parlament europeu en fer-ho, sense cap necessitat aparent. Però al darrere d’aquests propostes s’amagava la mà del Gobierno. Com se sap, Espanya des dels reis Catòlics fins a Franco sempre s’han enfrontat als jueus. Ara ha aconseguit trencar l’amistat de Catalunya amb Israel i presentar-se tot seguit com un bon aliat. Dit i fet: Espanya i Israel ja són dos bons amics, per bé que últimament tornen a brollar les polèmiques. La diplomàcia no sempre pot amagar la realitat.

Un cop més Catalunya ha caigut en el parany d’Espanya i sense adonar-se’n .Són aquests fets que no sortiran a cap enciclopèdia, però que de vegades  marquen el futur dels pobles. I alguns n’han sortit ben retratats: abans ha predominat la ideologia de classe que no pas el sobiranisme o la independència que diuen defensar si més no de paraula. Això no obstant, els fets els contradiuen. No es pot estar a missa i repicar. Cal escollir. Aquesta esquerra ha demostrar que la independència no és el primer objectiu. Preneu-ne nota.

En fi, tot està molt encadenat i globalitzat. Vivim en un polvorí. Els problemes que hi ha a la Terra Santa no ho arregla ni Déu i això que diuen que viu allà.