L’oficialitat del català a Europa en temps de descompte

El partit de l’oficialitat del català a Europa entra ara mateix en el temps de descompte. Va començar a jugar-se en la reunió dels ministres d’Assumptes d’Exteriors el 19 de setembre, sense que s’arribés a cap mena d’acord.  En la reunió d’aquest dimarts 24 de novembre celebrada a Luxemburg tampoc no hi ha hagut cap votació. Cal recordar que l’acord per l’oficialitat del català, basc i  gallec ha de ser aprovat per unanimitat pels 27 Estats. Això ho dificulta de forma extraordinària.

Com diu ve el ministre  espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel Alvares, aquí no es tracta d’aconseguir vots, sinó d’impedir-ne vets. Un sol vet ho engegaria tot a rodar. D’aquí ve  la prudència en les negociacions i de no posar-ho a votació fins que tot sigui al sac i ben lligat. Ara la pròxima reunió serà el 15 de novembre, uns dies abans de la investidura possible de Sánchez. En teoria hauria de ser el caixa o faixa. Però és gairebé impossible  que encara hi hagi cap votació. Hem entrat, doncs, en el període de descompte. Si no s’aconsegueix l’objectiu Junts no hauria de donar el sí a Sánchez, llevat que un cop exhaurit aquest temps de descompte s’anés a una  pròrroga amb la possibilitat de guanyar-la.. O sigui que l’oficialitat estigués ben encarada, tot i que  no  aprovada en la data d’investir Sánchez. Com se  sap, l’oficialitat del català a la Unió Europa és una condició imprescindible que havia demanat Puigdemont per donar-li suport

El problema és que el temps se’ns tira al damunt i Europa s’ho pren tot amb molta calma. Tampoc no es pot fer la impressió la demanda només s’ha fet per salvar Sánchez. Queda molt poc espai abans de la investidura i això va per llarg. D’altra banda, el fer de voler oficialitzar tres llengües de cop ho complica  encara una mica més. Per tal de superar totes les reticències, Espanya proposa: 1)pagar totes les despeses de traducció; 2) que sigui un cas només aplicable a Espanya i 3) que cap llengua d’altres països no pugui demanar-ne l’oficialitat si no ho vol el seu Estat. D’aquesta manera es pensa que es podria frenar l’allau de llengües minoritàries o regionals que alguna vegada podrien seguir els passos del català. Veurem si aquesta proposta imaginativa téfinalment  un bon resultat. De moment, esperar i esperar un temps més, si és que Junts té paciència i no ho engega tot a rodar.

Mentrestant, és bo que sapiguem els països més contraris i els més favorables als nostres interessos. En el primer cas tenim Finlàndia i Suècia. El poeta Salvador Espriu durant el franquisme en un dels seus poemes més brillants “Assaig de Càntic al Temple” deia  que se’n volia anar nord enllà on tot “és net i noble, culte,  ric, lliure, desvetllat i feliç”. Potser, doncs,  que no idealitzem tant els països que són al nord  d’Europa. Sembla que allà tot és de color de rosa i poques vegades és així. Quan plou a tot arreu se’n fan, de bolets.

Un altre grup d’Estats que no veuen de moment amb bons ulls l’entrada del català són els Països Bàltics, especialment Letònia que ha afirmat sense embuts que “ara no toca parlar d’això, perquè hi ha qüestions més urgents”. Aquest mantra l`hem sentit dir moltes vegades a Espanya, però poc em pensava que passaria a Europa. I per postres, Lituània també se suma a aquesta tesi. Catalunya havia seguit amb interès i molta simpatia la independència d’aquests països de la URSS. El president Pujol havia afirmat que Catalunya era com Lituània. Us en recordeu? Una situació que hauria de fer reflexionar a tots els catalans que sempre es solidaritzem amb totes les causes del món menys amb la nostra. I així ens ho paguen. Em ve a la memòria que Letònia i els Països Bàltics, en general, havien fet proclames a favor de la independència de Catalunya. Però  Espanya els va fer canviar d’opinió donant-los avions per defensar-se de Rússia. No crec que ara Espanya els doni avions per fer-los canviar d’opinió i votar a favor del català…

D’altra banda, es temia pel no d’Alemanya, França i Itàlia. Els alemanys no hi posen obstacles i els francesos i els italians tampoc perquè volen quedar bé amb el govern d’Espanya. França diu que “s’ha d’actuar amb mentalitat oberta”. Qui ho havia de dir, oi?, tractant-se del país més jacobí d’Europa i que ha perseguit el català a mort.

Finalment, els països que diran sí de totes totes són: Portugal, Bèlgica, Xipre, Eslovènia i Romania. Si quan s’ataquen els nostres interessos sempre surt la paraula boicot en aquesta ocasió seria bo agafar-nos-ho pel costat positiu i potenciar les seves marques comercials i turístiques. Cal ser agraïts, sobretot quan la solidaritat costa tant de practicar.

En fi, s’acosten unes setmanes apassionants. La  pròrroga no s’acabarà abans de la investidura. Junts podria dar el vist-i plau a Sánchez encara en ple partit i sense saber-ne el resultat final o fer-nos abocar a unes noves eleccions. En el primer cas, Junts continuaria tenint a les  mans amb els seus vots fer caure el Gobierno en qualsevol moment   en plena legislatura. Seria llavors quan acabat el partit i la pròrroga del català a Europa sense resultats encara es decidís acabar-lo amb penals. Ja sabem , però, que els penals és una loteria, sobretot si el porter es Pedro Sánchez. Està acostumat a parar-ho tot. Així que el llançador Puigdemont hauria de tenir la punteria molt ben afinada. Sánchez ha demostrat una gran habilitat a l’hora de defensar la seva porteria contra tots els atacs i l’independentisme no acostuma a marcar gaires gols.