Espanya, un Estat amb les potes enlaire

Espanya és un Estat que té al·lèrgia a la democràcia. Gairebé ha viscut sempre sota règims monàrquics emparats per “pronunciamientos” militars. Els períodes democràtics han estat sempre molt breus com els de la Primera República el 1973 que no va durar ni dos anys amb quatre presidents, dos dels quals catalans. Precisament el primer president Estanislau Figueres va durar uns mesos i va plegar després d’una reunió del consell de ministres on va pronunciar una frase en català que s’ha fet famosa al llarg de la història: “N’estic fins als collons de tots nosaltres”, els va etzibar abans de marxar tot seguit cap a l’exili de París. El final de la Segona República el 1939 després de la insurecció del general Franco és prou coneguda.

Ara en teoria vivim el temps més llarg de democràcia des de l’aprovació de la Constitució del 1978. I dic en teoria perquè una cosa són les lleis i l’altra molt diferent les aplicacions. L’anomenada transició no va ser una ruptura perquè Franco va morir al llit. D’aquesta manera els poder fàctics continuen manant. És cert que en aquests moments no fa por un nou aixecament militar, entre altres coses perquè no cap dins de a Unió Europea. Potser aquest és l’element que ens dona més seguretat de pertànyer-hi. Tot amb tot, no hem d’oblidar l’intent de cop d’estat de Tejero que tenia el suport del rei Juan Carlos, segons que l’autor ha declarat fa poc. Llàstima no haver-ho dit abans. Quan fou mort el combregaren. De llavors ençà el perill del militars ha passat a la cúpula judicial que no s’ha mogut un pam de les tesis franquistes. S’han emblanquinat les façanes dels edificis, però la ideologia es manté intacta. Si algú encara en té algun dubte que vegi com les togues s’han revoltat amb tota mena d’accions reivindicatives, inclosa la protesta al carrer, davant la possibilitat d’una amnistia als inculpats pel procés d’ independència de Catalunya. Quan encara el projecte de llei no havia entrat al Congrés ja havien organitzat aquest xafarranxo. En una democràcia com cal el poder judicial es limita a complir les lleis i no pas voler-les canviar al seu gust. És una provocació molt greu que demostra que la democràcia a Espanya només és teòrica.

El poder judicial n’ha fet de l’alçada d’un campanar sempre amb sentències a favor dels interessos de la dreta i de la ultradreta. Els del Consell del Poder Judicial, que en teoria haurien de ser el garants de les lleis, no volen abandonar les cadires quan fa anys i panys que ho haurien d’haver fet. No cal dir que els diferents tribunals han estat un martell contra les aspiracions de Catalunya retallant al màxim l’Estatut del 206 que havia passat tots els controls necessaris, inventant-se tota mena de pretextos per justificar unes sentències fora de la legalitat europea contra els líders del procés català. Només cal veure que ni Bèlgica, ni Alemanya, ni Itàlia, ni Escòcia ni Suïssa no han extradit els exiliats catalans encapçalats pel president Puigdemont. Ho tenen tot en contra, però ells no volen baixar del ruc. L’orgull espanyol no cedeix mai.

Precisament ha estat el president Puigdemont qui ha posat de potes enlaire tot l’Estat en exigir l’amnistia. Els astres s’han ajuntat per fer que els set vots de Junts siguin decisius per a la investidura de
Pedro Sánchez. I aquest que per mantenir-se al poder és capaç de tot no ha tingut més remei que claudicar. Si com es diu la importància d’una persona es mesura per la vàlua dels seus enemics cal dir que el president Puigdemont s’ha convertit ara mateix en la persona més odiada d’Espanya, la prova més indiscutible del seu poder. I no solament ha aconseguit que es comenci a legislar sobre aquesta amnistia sinó que els acords amb el PSOE hauran de ser verificats per autoritats internacionals. Dit i fet: aquests acords estaran sota la supervisió d’un expert en conflictes internacionals. Si el fet de parlar d’amnistia ja ha fet treure foc pels queixals a tota la dreta/extrema dreta espanyola i a més de la meitat dels votants socialistes, imagineu-vos ara la humiliació que representa per a ells que els possibles acords siguin autentificats fora d’ Espanya. Ells que són tan patriotes espanyols! Per llogar-hi cadires! És més, el PP ha remogut cel i terra al Parlament europeu per tal que intentés parar l’amnistia quan encara no ha començat a tramitar-se. Però, no havíem quedat que la independència de Catalunya era un assumpte intern d’Espanya? Catalunya torna al primer pla de l’actualitat europea i tot gràcies als espanyols. Aznar havia dit que abans es partiria Catalunya que no pas seria independent. De moment, la partició dels espanyols és evident.

Comprenc que alguns independentistes pensin que després dels fets del 2017 aquesta vegada pot tornar a ser una claudicació. Ho entenc. Però aquestes negociacions són molt més que acords autonòmics com el traspàs de Rodalies i el perdó de part del deute amb l’Estat. Dues mesures que s’han ofert també a les altres comunitats i que són “café para todos”. En canvi que el català es parli al Congrés, que el Gobierno n’hagi demanat l’oficialitat a Europa, que l’independentisme ja no sigui un moviment terrorista per a la Interpol i amb l’amnistia sobre la taula, acords que també seran examinats por un mediador internacional, em sembla que són propostes que ens permeten jugar encara aquesta partida d’escacs que mantenim amb Espanya. Que els nostres enemics considerin que som perillosos ja és una gran èxit .Acabar la partida amb taules, podríem estar d’allò més contents . Tot i que alguns pensem que tenim la força de la raó, el fet és que la raó de la força la tenen els altres. Cal no oblidar-ho. Com tampoc que Pedro Sánchez és un mentider compulsiu i que sempre vol jugar amb els fitxes blanques.