Tot Espanya contra un nou finançament per a Catalunya

Espanya no canviarà mai. L’anticatalanisme sempre els uneix. Una de les últimes proves la tenim amb els partits de promoció d’equips catalans de futbol per pujar de categoria. A Ceuta, Màlaga i Còrdova els han insultat de mala manera al crit ja tradicional de “Puta Catalunya”. I aquí no passarà res. Mentrestant, en alguns camps s’ha injuriat el jugador de color del Madrid Vinicius per racisme a conseqüència de la provocació d’aquest jugador. Els responsables han sigut castigats durament. O sigui que contra els catalans s’hi val tot, com molt bé sabem. Però, per un si cas, convé recordar-ho.

D’altra banda tot Espanya, i quan dic tot és tot, és un clam contra un possible nou finançament per a Catalunya per tal de reconèixer-ne la seva singularitat. La paraula singularitat ha provocat que gairebé totes les comunitats autònomes demanin més diners perquè diuen que ells són també singulars. És possible que amb empentes i rodolons la nova llei de l’Amnistia tiri endavant, però això de donar més diners als catalans “ni hablar”, malgrat que el dèficit del nostre país augmenta de forma escandalosa. Segons xifres de la Generalitat, l’any 2021 la diferència entre el que aporta Catalunya a les arques de l’Estat i el que ens tornen puja a 21.982 milions d’euros, o sigui un 9,6 del PIB (Producte Interior Brut). Si fem un càlcul a l’engròs d’aquests darrers 40 anys arriben a la xifra de 841.000 milions d’euros. No és això un espoli?

Com sempre els catalans faríem bé de no mirar-nos tant el melic i reconèixer, ai las, que el poder no és a les nostres mans. A la resta de l’Estat hi ha la sensació que Catalunya els roba, tot i la claredat de les xifres. De fet, a Espanya hi ha quatre maneres de finançar les comunitats autonòmiques: les de règim foral com Navarra i el País Basc—elles recullen tots els impostos en els seus territoris i en tornen un part no molt gran a l’Estat per seus serveis–,les Canàries que controlen els impostos sobre els hidrocarburs i el tabac, el règim especial per a Ceuta i Melilla i finalment les de règim comú que són majoria, entre les quals hi ha Catalunya.

En el capítol de particularitats podríem incloure també la comunitat de Madrid que, en teoria, és la que més aporta a l’Estat. Pot fer riure pensar que és qui hi contribueix més, però el fet de ser la capital s’ho menja tot i gaudeix d’una situació excepcional pel que fa a la captació de recursos i fer les lleis que més li convenen. Així hem vist com la presidenta, Díaz Ayuso, se les ha empescat perquè el nou fitxatge del Reial Madrid Mbappé només tributarà un 10% quan a Catalunya podria arribar quasi al 50%. Què hauria passat si Catalunya hagués creat, per exemple, un tribut especial per a Messi?

En fi, ja es veu que aquestes desigualtats financeres no tenen gran importància, …excepte si es tracta de Catalunya. Aleshores tot són llamps i trons. A partir d’ara segurament el finançament autonòmic que ja porta encallat des de fa més de deu anys obre una mica l’aixeta i hagi més diners per a tothom sempre, però, dins del “cafè para todos”. En el cas de Catalunya la “singularitat” podria ser rebre diners pels Mossos i les presons. L’ordre públic i el règim penitenciari em sembla que no els tenen pas cap més autonomia. Però les altres ja s’inventaran la seva singularitat per aconseguir més diners i que tot segueixi més o menys igual.

Tenim mala peça al teler. Amb tot, segurament es faria una bona feina si es comencés reclamant els diners que l’Estat no ha invertit en els pressupostos aprovats per a Catalunya. Recordem que ens últims anys de 100 euros programats cada anys només n’hem rebut uns 60 , mentre que a Madrid els han donat uns 130 sobre un pressupost de 100. Aquesta és la “igualdad entre espanyoles”.

Com sempre, cornuts i pagar el beure. Fins quan?