El futbol, un gran pilar de la unitat d’Espanya

L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán deia que la unitat d’Espanya s’aguantava per la guàrdia civil i la lliga de futbol. Ara potser en lloc de la guàrdia civil  caldria posar-hi l’aparell judicial. Una nova dictadura d’ultra dreta molt perillosa que imposa la seva llei. Sigui com sigui la unitat d’Espanya sembla assegurada ,ara mateix.

Si ens basem en el futbol, després del triomf de la selecció estatal en l’Eurocopa  les accions a la borsa de la unitat han pujat com l’escuma. Curiosament moltes mostres d’aquest patriotisme hispà han sortit de Catalunya. La fal·lera per instal·lar pantalles gegants a les principals places del país per veure’n la final és digna d’estudi. Segons les últimes enquestes, més d’una 71% dels espanyols pensen que la selecció de futbol ha enfortir els llaços de la nació.

Aleshores, em pregunto: es pot ser indepe i anar a favor de la selecció espanyola de futbol? Aquesta pregunta sembla que poca gent se l’ha formulada si tenim present les grans audiències que aquest campionat ha provocat a casa nostra. Però sempre hi ha qui no es deixa arrossegar per les emocions del moment i intenta ser fidel a si mateix. En aquest cas l’alcalde de Girona, el cupaire Lluc Salellas va assenyalar que no posaria cap pantalla  als carrers o places de Girona perquè “ l’única selecció nostra és la catalana i aquesta no juga en aquest campionat”. Bufa!

M’imagino que aquestes paraules hauran fet reflexionar a més d’un. Aprofitaré l’avinentesa per dir que Girona i Vic em sembla també els municipis que tenen un pla no sé si dir-ne per la normalització de la llengua o per evitar-ne la desaparició. Tant se val. El nom no fa la cosa com diria Joan Fuster. El més important són les accions. Això , però, no té res a veure amb gaudir del joc de la selecció estatal que ho ha fet molt bé. No cal barrejar gimnàstica amb magnèsia, oi?

Haig de dir també que esperava gestos de catalanofòbia en les celebracions del títol. De forma sorprenent els càntics contra Catalunya i els catalans es van produir majoritàriament en alguns indrets de l’àrea metropolitana de Barcelona. Mai no he entès com es pot tenir tant d’odi al país en el qual es viu. Però hi ha públic  per a tot. En la celebració més important a Madrid amb la presència  dels jugadors, Rodri, el més ben valorat de tot el campionat, va animar la gent cridant allò de “Gibraltar espanyol “ que va ser corejar per la multitud.

D’aquesta manera continuava al carrer el triomf d’Espanya sobre Anglaterra en la final. Això no seria més que una anècdota, però resulta que el tal Rodri juga a Anglaterra, al Manchester City de Guardiola. Com a mínim, la proposta no sembla pas la més entenimentada ni que fos en pla juganer. Amb temes tan sensibles és fàcil cremar-se. I prou que les autoritats de Gibraltar han protestat. Aquest jugador no va tenir present aquell refrany  africà que diu que no cal escopir  en el plat de qui et dona de menjar.  Recordem que Castella va lliurar Gibraltar a la Gran Bretanya a perpetuïtat pel Tractat d’Utrecht de 1913.

I els jugadors catalans? Bé, gràcies. Oferint noves glòries a Espanya. Ells són professionals i si algú es negués a jugar amb la selecció estatal podria ser castigat amb fortes sancions. Així ho diuen les lleis esportives espanyoles que consideren que jugar amb Espanya és una espècie de mili.

En fi, Catalunya continua sense poder participar en competicions esportives internacionals. Pel que fa al futbol em sembla que poques vegades hem tingut tants jugadors com ara per formar na selecció potent capaç de competir amb les millors del món. Però sense poder no són més que especulacions, somnis d’una nit d’estiu. I els somnis, somnis són.