Era el dia de Salvador Illa i va ser el dia de Carles Puigdemont

El popular filòsof Francesc Pujols va afirmar que “l’esperit català sempre rebrota malgrat els seus il·lusos enterradors”. Ara n’hem tingut un nou tast el dia 8 amb la visita llampec del president Puigdemont. Un cop més ha deixat amb un pam de nas els Mossos que esperaven detenir-lo per lliurar-ho als jutges de Madrid.

Puigdemont demostra que sap driblar més que Lamine Yamal i que marca gols a Llarena i Marchena des de tots els angles i a tot arreu: Bèlgica, Alemanya Itàlia i ara fins i tot a Barcelona. Aquests jutges han perdut reflexos, no saben blocar, ni fer passades llargues ni encaixen bé els gols.

Un cop més el president se’ls ha escapat de les mans malgrat el gran dispositiu policial desplegat per a detenir-lo. Però talment com va passar en les votacions de l’1-Octubre del 1917 va saber despistar-los i a hores d’ara torna ser a Waterloo. El dia 8 havia de ser el dia de Salvador Illa, però va ser el dia de Carles Puigdemont. Havia de ser el dia de la “gran cacera”, però va ser el dia del gran ridícul. El dia 8 havia de ser el dia de l’unionisme, però l’independentisme va aixecar el cap més que mai.

Tothom és molt lliure d’opinar si aquesta visita arribava en el moment oportú. Però el que no es pot fer es mentir sobre l’origen del viatge, perquè el president va tornar per demostrar que no es compleix la llei de l’Amnistia, que a Espanya els jutges manen més que el Congreso i que, en definitiva, la dictadura de les togues ho domina tot. Tot i això, els polítics tan tranquils. Fins ara només s’han amnistiat 105 persones, de les quals 51 policies. Segons sembla, el taradellenc Francesc Homs és un dels amnistiats. La meva enhorabona, Quico.

En les circumstàncies actuals l’independentisme té dues grans maneres de fer-se sentir: organitzar actuacions que cridin l’atenció i la desobediència civil. Els fets que ara analitzem entren en el capítol de grans “perfomances”. En efecte, va tenir una gran repercussió a Catalunya, Espanya i a Europa. A Catalunya TV3 i les emissores públiques van doblar o triplicar l’audiència i Espanya TV va arribar a tenir un quota d’un 15% d’audiència. I a França i a Anglaterra els principals mitjans de comunicació tampoc no hi van escatimar esforços informatius com he pogut comprovar personalment. Que el tema de l’independentisme torni al primer lloc informatiu és un èxit i una propaganda de franc. Ha mort una forma de fer el procés, però no l’esperit que l’anima. I per si hi havia algun dubte ara tenim un lideratge coherent i valent.

D’altra banda, cal agrair la desobediència de tres mossos que van posar-se al costat del president, malgrat els riscos professionals que hauran de suportar. És bo lloar és que encara hi ha gent que creu en el país. Esperem que en cas de represàlies la societat sabrà rescabalar-los i també tenir-los a punt per quan arribi el moment decisiu. Quan toqui caldrà fer-ne públic el nom d’aquests agents. Gràcies a tots el que s’hi juguen alguna cosa per Catalunya.

Altrament ben diferent va ser el paper dels caps del Mossos que un cop se’ls havia escapat van activar l’operació “Gàbia” que tants maldecaps va causar a tot el trànsit de Catalunya. Ja sabem que els Mossos no són més que una policia autonòmica al servei dels jutges de Madrid i no pas del govern de la Generalitat. El ridícul ha estat espantós i serveix per esvair tota mena de dubtes: no són ni seran mai al servei de la Generalitat en el cas d’intentar la proclamació de la independència.

En fi, ja tenim nou Govern. Veurem com acaba aquest embolic del finançament “singular” per a Catalunya. Tot Espanya, inclosa la socialista, treu foc pels queixals. I això que encara no s’ha fet res! Que Espanya aprovi la llei de l’Amnistia pot passar. Però que els catalans obrin la caixa dels diners això sí que no. Les pròximes setmanes seran d’allò més interessants.

Hem mogut una altra fitxa en el tauler d’escacs que tenim amb Espanya. Fa uns anys Tarradellas va pronunciar aquells famosa frase: “Ja sóc aquí”. És l’expressió d’un pensament egoista. Mentre que ara Puigdemont ens convida tots a tornar al combat amb la frase: ”Encara som aquí”.

Doncs, sí, benvolgut president. Som molts els que diem que “encara som aquí”.