La substitució demogràfica de Catalunya avança a tot drap

Ja és costum que hi hagi desavinenteses entre famílies, veïns o pobles. La proximitat origina relacions d’amistat, però moltes vegades d’hostilitat. Talment la proximitat geogràfica entre nacions normalment ocasiona problemes que moltes vegades acaben en guerres. Aquest és el cas de la relacions entre Castella, que s’ha apoderat del concepte d´Espanya, i Catalunya. En les confrontacions sempre hi hem perdut perquè la nostra demografia estat escassa davant la proliferació de castellans. I en segles passats sense els armaments sofisticats d’ara tenir més soldats que l’enemic era decisiu per guanyar combats i guerres.

Semblava que a aquestes alçades el nombre de soldats de què pugui disposar un exèrcit era molt menys important que abans. Avui dia si un dirigent boig d’un país que té una bomba nuclear i en prem el botó tots poden anar a can pistraus en un tres i no res. També el poder militar ha estat substituït moltes vegades pel poder econòmic, que acostumen a anar de bracet, o pel judicial com és el cas d’Espanya on les togues han anul·lat les decisions del Congreso com en la llei d’Amnistia. D’aquesta manera es perpetua la dictadura franquista, tot i que ara amb formes més suaus. Teòricament Espanya és una país demòcrata. Llàstima que hi hagi tan pocs demòcrates.

I si anys o segles enrere tenir més població que les nacions veïnes era un arma decisiva en les guerres, ara ho és per suplantar les poblacions autòctones amb l’enviament en massa de gent de la metròpoli. D’aquesta manera en alguns territoris la població autòctona ja és minoritària i molts cops acaba desapareixent. Com es pot veure, és una invasió més subtil sense necessitat de declarar la guerra ni d’enviar-hi cap exèrcit. La població immigrada fa aquest paper sense necessitat de disparar un tret.

No cal ser gaire eixerit per veure que aquest és el cas de Catalunya. Com he dit sempre Catalunya ha perdut tots els enfrontament amb Castella i amb tots els poders espanyols que tan bé l’han representada en els últims temps en forma de dictadures. Malgrat totes les prohibicions, en el pitjor dels casos sempre s’havia parlat en català a casa i al carrer. La gent feia servir el català d’esma, sense adonar-se’n. Però la llengua era molt viva i bastant pulcra sense interferències en l´ús. Fins al segle XV amb l’arribada dels Trastámara gairebé ningú no sabia castellà. A l’època napoleònica ja en sabia l’ u per cent de la població. En el període de la Mancomunitat ara fa quasi un segle era un deu per cent. I és a partir de l’Exposició del 29 i després del franquisme quan l’arribada de milers de persones procedents d’altres indrets de l’Estat va desequilibrar la balança a favor del castellà.

Tot amb tot, el gran desequilibri ha arribat a primers d’aquesta segle amb l’avinguda de milers de persones principalment de l’Àfrica i de Sud-Amèrica. En un tres i no res Catalunya ha passat de sis a vuit milions. El pitjor del cas és que tenim molts pocs instruments per catalanitzar aquesta gent. No solament això sinó que la llengua catalana cada cop és més residual i només és la llengua habitual d’un trenta per cent dels habitants d’aquest país. O sigui que ja som estrangers a casa nostra. Només els Països Baixos han rebut més immigració que els Països Catalans al llarg d’aquest segle a Europa. Les xifres són esfereïdores. Per tant, no es tracta d’anar contra la immigració sinó que Catalunya conservi la seva personalitat nacional, personificada en la llengua.

Això no s’acaba així. Aquesta immigració pot ser decisiva en del cas que algun dia hi hagi un referèndum d’autodeterminació o fins i tot en les votacions “autonòmiques”. Del 2017 ençà el cens català ha pujat aproximadament en uns 500.000 persones, la majoria de procedència estrangera. Això sense comptar els aproximadament 170.000 que són aquí en situació irregular, segons anuncia Càritas. Conec dotzenes de sud-americans que han aconseguit la doble nacional ràpidament i ja voten en les eleccions a la Generalitat de Catalunya. I això que la majoria no parlen ni un borrall de català ni desgraciadament el necessiten per treballar , per llogar o comprar un habitatge o empadronar-se. El català s’ha convertit en una nosa, en un fet gairebé irrellevant i del tot prescindible.

En fi, la substitució demogràfica dels catalans avança a tot drap. Si algú no ho sap veure és el seu problema. Ignorar un problema no fa més que agreujar-lo.

Això, sí: passeu una bona Diada!