La Diada: Encara som i serem aquí, oi tant!

Milers de persones han/hem sortit al carrer amb motiu de la Diada. Naturalment, el primer que ens ve al cap és saber quanta gent hi ha participat per fer-nos una idea de com va el termòmetre independentista.

El cas és que els mitjans de comunicació només parlen de les xifres dels assistents a les cinc principals manifestacions, organitzades per l’ANC i altres entitats. La quantitat més important és la de Barcelona que va aplegar unes 60.000 persones segons la guàrdia urbana. Una suma que no han sabut contrarestar els organitzadors i no n’han donat les seves dades. Un greu error perquè la guàrdia urbana acostuma a filar molt prim quan es tracta de marxes indepes. Faria bé de fer-s´ho mirar a una òptica. D’aquesta manera fa la sensació que érem molts menys i que cada anys anem de recules. Si fos per la premsa ultra madrilenya i la borbònica d’aquí pràcticament hem desaparegut del mapa. Així, doncs, no deixem més les xifres només a mans dels nostres enemics. A més a més, ningú no hi afegeix els manifestants que hi ha hagut en altres indrets, per exemple, a Taradell o a Vic sense anar més lluny. I com que el llenguatge sempre l’implanta el poder com es veu clarament en aquests números m’ha semblat oportú fer-ne alguns apunts:

1. El president Illa s’ha estrenat amb la Diada. Caldrà donar-li 100 dies de gràcia abans de jutjar la seva obra de govern. Potser en aquest cas li haurem de donar-ne 155, oi? Diu que governarà per a tots els catalans. No és veritat. Només ho serà dels unionistes, perquè no maldarà per un referèndum com si ho fan els indepes que volen la participació de tots.
2. Ens diuen que Catalunya és un país multicultural quan en realitat és un país multi ocupat. Cada cop hi ha més guetos i els catalans ja som una minoria i estrangers a casa nostra.
3. Ens diuen que imposem el català quan el castellà està sobre imposat. Només intentem tornar-lo al seu lloc. Sembla que aquesta Diada ha despertat a molta gent. Curiosament amb el govern més anti català de tota la història tenim una conselleria de Política Lingüística. Com hi ha món! Amb tot, no hem d’oblidar que normalitzar una llengua vol dir, entre altres coses, que sigui necessària per a la majoria de treballs , per comprar o llogar un habitatge o per empadronar-se a un país. Res d’això es dona a casa nostra i no sembla que canviïn gaire les coses. O sigui que no cal esperar miracles.
4. Destacar un cop més que l’ANC és l’organització més poderosa d’Europa a l’hora d’organitzar manifestacions tant per la seva regularitat com pel nombre de participants. A veure si VOX, el PP, el PSOE són capaços de treure cent mil persones a Catalunya al carrer. Un be negre amb patates rosses!

Al nostre país no falla la gent falla el sistema polític. Som aquí i encara i hi serem. Oi tant! Tenir una majoria indepe al Parlament no ha servit de gran cosa. Ara la culminació ha estat l’entronització del PSC, que és una franquícia del PSOE, a la Generalitat pels vots d’ERC. Un partit en plena descomposició, però que conservarà uns 200 càrrecs a l’Administració. El partit ha entrat en una fase caïnita. És un mirall trencat en mil bocins. Junqueras l’ha mantingut amb mà de ferro en els últims a anys, però ara fa més nosa que servei. Per la seva part, la CUP no travessa els millors moments. El lideratge polític indepe és només a càrrec de Puigdemont. Els seus driblings constants a Espanya es fa perdonar el pecat original no ho haver sabut proclamar la independència en el seu dia. És l’única figura amb cara i peus. La qualitat d’una persona es mesura pel valor dels seus enemics. I no hi ha cap dubte que Puigdemont és l’ home més odiat d’Espanya . Per tant, és un dirigent, el dirigent, indiscutible.

Un cas a part és Aliança Catalana, un partit que del no-res cada cop creix més. Però vet aquí que sembla que sigui un empastat perquè tothom li fa el boicot, especialment els sobiranistes. No per ser islamofòbic deixa de ser indepe. Si ens deixem endur només per aquesta part del seu programa també s’hauria de fer el boicot a la CUP perquè és cristianofòbic. Volen convertit les esglésies en aules de dibuix o de música. I ningú no diu res. Ara som molt lluny de la doctrina de Josep Sunyol, el president del Barça que fou assassinat pels franquistes, quan afirmava que ell que era un home benestant estava lluny de les tesis dels comunistes, però que si aquests proclamessin la independència de Catalunya els ajudaria. Tot una declaració de patriotisme .Aara sembla que estem a les antípodes.

En fi, tornem al punt central de sempre: a veure qui és capaç de fer la independència de Catalunya i explicar-nos quins costos tindria. La pregunta del milió. Mentrestant és bo que el poble, el que ara en diuen societat civil torni a agafar els regnes del país. Com diu Vicent Estellés, “allò que val és la consciència de no ser res, sinó s´és poble. Mil gràcies a tots els qui treballen des de l’anonimat per Catalunya, malgrat les circumstàncies prou adverses. Sense esperança no hi ha futur.