El concert econòmic que desconcerta i desafina abans d’hora

Per fi ja s’ha acabat l’ estiu. L’estiu més llarg i calorós que he viscut a Barcelona d’ençà que hi visc fa més de cinquanta anys. Em sembla que ja ningú no pot negar el canvi climàtic. Aquesta xafogor, però, es trasllada al camp de la política tot just començada la tardor. El món està tan entrellaçat que qualsevol cosa és possible. Els conflictes que hi ha a moltes parts no auguren res de bo i més si Trump torna a ser escollit president dels Estats Units. Per tant, les societats es mouen amb fragilitat, talment com ho fa la vida. Res no és etern i tot pot canviar en un tres i no tres.

Tot amb tot, hem de jugar les cartes que tenim ara sobre la taula. Els psicòlegs diuen que hem de viure el moment present. Així, doncs, haurem de centrar-nos en la política espanyola i en la catalana, les dues prou lligades ens agradi o no. I quan encara no hem paït la llei de l’Amnistia, entre altres coses perquè el president Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comin encara són a l’exili i aneu a saber quan podran tornar un cop els jutges s’hi han oposat i ara tot quedarà a mans del Tribunal Constitucional. La sentència pot trigar un any o més. I com que el Gobierno el domina vol dir que Junts haurà de fer bondat al Congrés de Madrid .O sigui evitar noves eleccions i segurament la nul·litat de la llei de l’Amnistia. Veurem si Junts s’arronsa a l’hora d’aprovar els pressupostos estatals o bé Sánchez fa rebaixes. Tots els escenaris són oberts.

Mentrestant, a Catalunya el president del 155 ja ha començat la seva tasca. En un tres i no res el bust de Macià ja és fora del seu despatx, mentre que la bandera espanyola hi fa cap. També ha anat a visitar el rei i tos els poders econòmics de Madrid i diu que anirà a veure els presidents de les autonomies per explicar-los la realitat de Catalunya. Sembla que tornem al segle passat. No hi ha pitjor cec que el qui no vol veure i incidir amb les mateixes tàctiques de sempre i amb els resultats prou coneguts és de poc intel·ligència. El president Illa torna a tàctiques de 40 anys enrere. El temps ha passat, però Espanya continua majoritàriament amb el seu odi a Catalunya.

Si la llei de l’Amnistia ja va provocar un gran rebuig a tot l’Estat, imagineu-vos ara que es tracta de calés a conseqüència del que diuen serà un concert econòmic per a Catalunya, una de les condicions que ERC va imposar per envestir Illa. De primer es va parlar d’un concert econòmic solidari que s’aproximaria al basc, però aquí s’hauria de pagar una prima de solidaritat; després d’un finançament singular per a Catalunya i finalment Sánchez va dir que hi hauria un finançament singular per a totes les autonomies o sigui “cafè para todos”. Però com que es prou murri i se les sap totes ni va dir ni piu quan hi havia les negociacions sobre la investidura. Primer es tractava de tenir el peix gros al cove i després ja van venir les matisacions com no podia ser d’una altra manera.

I tot que no s’ha aprovat res al Congrés ni se saben més que detalls generals d’aquest nou finançament tot Espanya torna a bramar contra els “privilegis” dels catalans com si ho fossin els més de 22.000 milions d’euros que ens pispen cada any. Però no sembla pas que gairebé ningú no estigui contra els privilegis de Madrid en concepte de capitalitat com ho prova que l’any passat el Gobierno només va invertir aquí el 45% del que s’havia pressupostat mentre que a Madrid la inversió havia estat del 212%. Ara bé, això no té pas gaire importància. Catalunya sempre ha ser l’ase de tots els cops.

Com era d’esperar aquesta campanya ha estat promoguda per la dreta/extrema dreta—i no solament per aquesta gent–que amen aça de fer sortir milions de persones al carrer. Sembla, però, que en aquestes files hi ha algú que té dos dits de cap i ha aconseguit ajornat les protestes fins que no hi hagi un text definitiu de l’acord. Un acord que serà gairebé impossible i que en cas de ser aprovat pel Congrés sempre quedaran els tribunals que poden tombar-lo i congelar-lo el temps que vulguin. Sánchez també juga amb els temps i aquí ens mamem els dits.

Un dels grans promotors de la campanya anticatalana és Aznar, una patum que semblava ja morta, políticament parlant, i que ara vol tornar a posar-se al davant de la “cruzada” nacionalista espanyola. Recordem que Aznar va ser una peça clau del procés sobiranista per la seva actitud tancada, centralista i unitària espanyola contra les aspiracions del nostre poble. Veiem,doncs, ara que aquest possible concert econòmic experimenta un gran desconcert i que Espanya fa que es desafini abans que l’orquestra comenci l’assaig.

Ara que l’independentisme viu uns moments febles, esperem que Aznar ens doni una vegada més un cop de mà. Espanya mai no ens falla, ni ahir ni avui ni sempre. Per sort.