La lluita per la igualtat de drets al Líban: una resistència llarga i incansable de Núria Roma Font

La lluita per la igualtat de drets és una causa que les dones arreu del món han liderat durant dècades. Tot i l’existència de tractats internacionals i legislacions nacionals que pretenen garantir aquesta igualtat, assolir-la plenament continua sent un repte pendent. 

Al Líban, aquesta lluita també és part del dia a dia, i és una lluita que les dones saben molt bé que és llarga i dura. Trencar amb una societat sectària i patriarcal no és una feina fàcil, i elles ja ho han intentat varies vegades. Malgrat això, hi ha lleis tan profundament arrelades en la societat i tan protegides pel sistema establert que el canvi sembla difícil d’assolir. Tanmateix, les dones libaneses han reivindicat els seus drets i segueixen fent-ho incansablement, demanant igualtat de gènere i justícia social.  

Un sistema sectari i patriarcal 

El sectarisme forma part del sistema polític del Líban. Després de la guerra civil libanesa (1975-1990), es va firmar l’Acord de Taif, que posava fi a la guerra civil, però també va deixar pas a la imposició d’un sistema sectari on la religió hi té un paper massa rellevant. Aquest acord estableix que el president del govern hagi de ser musulmà sunnita, el portaveu del parlament musulmà xiïta i el president de la república cristià maronita. Per tant, les principals religions concentren el poder. 

El Líban, a més, reconeix 18 confessions religioses, cadascuna amb les seves pròpies lleis i tribunals en matèria de família. Aquest sistema no només perpetua la desigualtat de gènere, sinó que també crea diferències significatives entre dones de diferents religions. Tot i que s’ha intentat introduir el matrimoni civil al país per oferir una alternativa, aquesta reforma ha estat constantment rebutjada pels líders religiosos. Acceptar el matrimoni civil significaria una pèrdua de poder per a aquests líders, i el sistema sectari, aliat amb el patriarcat, no té interès a permetre-ho. 

La ratificació del CEDAW: un compromís limitat 

El 1997, el Líban va ratificar el Conveni per a la Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW). Tanmateix, ho va fer amb restriccions en certes disposicions que afecten la nacionalitat, l’estatus personal i el dret de família. Aquesta ratificació, per tant, no ha estat suficient per derogar lleis que clarament atempten contra la igualtat de gènere. 

La primera restricció s’imposava sobre l’article 9(2) del text, el qual reconeix que els estats membres han de garantir els mateixos drets entre homes i dones pel que fa a la nacionalitat dels fills. El Líban, d’acord amb la seva llei de nacionalitat – heretada del mandat francès i que data de 1925 – no permet a les dones transmetre la seva nacionalitat ni els cònjuges estrangers ni als fills. Tot i així, la mateixa norma no afecta els homes. Aquesta discriminació no només deixa les dones libaneses en una posició de desavantatge, sinó que també pot condemnar els fills de mares libaneses i pares estrangers a l’apatrídia, privant-los de drets essencials com l’accés a l’educació, la salut i el treball.   

Cal afegir que el debat sobre la nacionalitat també té un component polític. El Líban acull el major nombre de refugiats per càpita al món, principalment palestins i sirians, que viuen en condicions de gran precarietat i amb drets socials, civils, polítics i laborals molt limitats. La naturalització dels refugiats palestins, per exemple, és percebuda com una amenaça al fràgil equilibri demogràfic del sistema sectari, ja que la majoria de refugiats palestins són musulmans sunnites. 

Desigualtat en les lleis familiars 

Una altra restricció important en la ratificació del CEDAW afecta els drets de matrimoni i família reconeguts a l’article 16 del text. Al Líban, són les lleis religioses i, en conseqüència, els jutjats religiosos qui controlen aquests temes. Les lleis d’estatus personal són clarament desiguals, tant per gènere com per religió. Entre els drets reconeguts a la llei d’estatus personal, aquests drets varien segons la religió que tingui la dona. Per exemple, l’edat mínima per contraure matrimoni varia segons la religió, permetent que les noies es puguin casar abans dels 18 anys en totes les confessions. Altres àmbits, com el divorci, la custòdia dels fills o els drets d’herència, també col·loquen sistemàticament les dones en una posició de desavantatge respecte als homes. 

Violència de gènere 

La violència de gènere és un problema de discriminació contra la dona arreu del món, i el Líban no n’és una excepció. Les reserves efectuades a l’hora de ratificar el CEDAW han reflectit la influència del sistema sectari, que atribueix a les confessions religioses el control sobre les lleis personals, perpetuant la discriminació estructural i la desprotecció de les dones davant la violència de gènere. 

No va ser fins al 2014 que el Parlament libanès va aprovar la Llei 293 per a la protecció de les dones i la família contra la violència domèstica, un avenç històric que, tanmateix, presentava importants limitacions. Per exemple, restringia el concepte de violència domèstica a les relacions conjugals, excloent altres tipus de maltractament dins l’entorn familiar. 

El 2020, gràcies a la pressió del moviment feminista i organitzacions com KAFA i ABAAD, les quals lluiten pels drets de les dones, es va introduir una esmena que va millorar diversos aspectes de la llei. Aquesta reforma va definir el concepte de violència de gènere, va facilita la persecució dels delictes, va reforçar la protecció dels menors i va establir un fons especial per donar suport a les víctimes. Malgrat això, les deficiències persisteixen: la violació dins del matrimoni encara no és criminalitzada, i el matrimoni infantil continua sent legal. 

L’aplicació de la llei, però, continua limitada per la manca de recursos, la insuficient formació del sistema judicial i policial, i la persistència d’estereotips de gènere en les institucions. Això fa que moltes dones continuïn en situacions de vulnerabilitat i reticents a denunciar. 

Cal destacar que els avenços assolits han estat resultat de la lluita del moviment feminista libanès. Gràcies a la seva incansable insistència, no només han impulsat reformes legals, sinó que també han ofert serveis essencials a les víctimes de violència domèstica, com refugis, assistència psicològica i suport legal. 

Una història de resistència feminista 

Tot i que sovint se’l considera un dels països més oberts de l’Orient Mitjà, el Líban continua endarrerit en molts àmbits vinculats als drets de les dones. El país va ser el primer de la regió a concedir el dret a vot a les dones, però continua lluny d’assolir una igualtat real. Això ha fet que les dones libaneses no hagin parat mai de reclamar els seus drets. De fet, es pot dir que el Líban és un dels països de la regió amb més activitat alhora de parlar de moviment feminista. 

La lluita feminista remunta a principis del segle XX, quan l’any 1920 les primeres organitzacions feministes emergien reclamant més oportunitats educatives i més participació social per a les dones. A més, en aquesta època el moviment feminista també estava inspirat per les lluites anticolonialistes que estava vivint el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Aquesta lluita ha seguit al llarg dels anys i ha anat evolucionant en les seves demandes. La igualtat de gènere, l’abolició de les normes socials que col·loquen la dona en una posició menys privilegiada i les lleis referents a l’estatus personal han estat una demanda que ha persistit al llarg de tots aquests anys.   

A l’octubre de 2019, quan la societat libanesa, cansada de la situació social, política i econòmica del país, sortia al carrer reclamant un canvi i gent de diferents religions i pensaments polítics s’unien per protestar contra el sistema, les dones van prendre un paper particular en la revolució. Elles , malgrat sumar-se a les demandes de tota la societat, van alçar novament la veu per acabar amb el sistema patriarcal. Tot i així, els resultats no van ser  els esperats. A més cal afegir que factors com la repressió i violència policial, les manipulacions polítiques, la pandèmia, l’explosió del port de Beirut, i ara la guerra, van frenar la força d’aquelles mobilitzacions. 

La lluita continua 

La lluita per aconseguir la igualtat de gènere i per trencar amb un sistema patriarcal i sectari al Líban és llarga i difícil. No obstant això, les dones libaneses continuen demostrant la seva determinació i perseverança. Les seves accions no només són una crida a la igualtat, sinó també a la justícia social, que només serà possible si es deroguen aquestes lleis discriminatòries. 

Malgrat els obstacles, el paper de la dona segueix essent crucial per assolir un canvi social al Líban. La seva resistència i perseverança són la prova que el sistema patriarcal, tot i les seves arrels profundes, no és indestructible. El futur de la igualtat de gènere al Líban depèn de la continuïtat de la lluita feminista, una lluita que, tot i les adversitats, segueix viva i valenta. 

Núria Roma Font

Al mes de desembre han estat assassinades:

• 03 de desembre. Adela, cognoms desconeguts de 42 anys. Benalmádena. 
• 10 de desembre. María del Rosario Díaz Jiménez de 32 anys. Palma.
• 17 de desembre. Martha Isabel de 50 anys. Cartagena.
• 18 de desembre. Rejane S. de G , de 42 anys. Viveiro.
• 22 de desembre. Nom i cognoms desconeguts de 65 años. Cervelló.
• 30 de desembre. Diana Marisol cognoms desconeguts. Madrid.
• 30 de desembre. Nom i cognoms desconeguts de 38 anys. Almeria.

Les recordem, les visibilitzem!

Associació Som Dones Taradell