Que no ens enredin un cop més: ara amb la gestió de la immigració

Els últims dies s’ha parlat molt sobre el control de la immigració. Per fi, sembla que algun partit català s’ha adonat de la gravetat de la situació. Cal agrair a Sílvia Orriols que hagi estat la política pionera de posar el tema sobre la taula, d’obrir la caixa dels trons. Potser en lloc d’una clau ho ha fet amb un martell. D’aquí qui ve que l’esbocinament ha retrunyit amb força. Però el més important és que es parli del tema sense embuts, sense que opinar-ne per trobar-hi solucions sigui considerat ser racista, xenòfob i supremacista.

És per això que Junts ha arribat a un acord amb el PSOE per tal que la Generalitat pugui assumir la gestió de les competències en immigració. Cal dir ràpidament que gestió no vol pas dir transferència. O sigui que la Generalitat serà una mena de gestoria i que l’última paraula la tindrà sempre el govern central. Aquest fet és el més important, perquè el paper de la Generalitat serà sempre secundari tot i que expedirà el document d’identitat per als estrangers (NIE) i en gestionarà les expulsions i devolucions. També els Mossos faran tasques conjuntes amb les policies espanyoles als ports, aeroports i fronteres, bé que el segell de les entrades anirà a càrrec dels policies estatals. A més, la Generalitat administrarà els polèmics centres d’internament d’estrangers.

El català, obligatori

Coneixent el president Puigdemont, que és llicenciat en Filologia Catalana, ha tingut la bona pensada de posar l’obligatorietat del coneixement del català en aquest tracte. Com era d’esperar, la transferència d’aquesta gestió i especialment la competència en llengua catalana ha desfermat una gran tempesta a tot Espanya, especialment en els mitjans de comunicació de Madrid. La catalanofòbia ha assolit el cim, malgrat que cada dia augmenten les cotes. Avui, ahir i demà, la mateixa cançó de sempre. Aquesta vegada s’hi ha afegit tota l’esquerra espanyola i molts socialistes. Tots contra Catalunya. Ja deia Josep Pla que el que més s’assemblava a un espanyol de dretes era un espanyol d’esquerres. És un avís més per a navegants catalans que es pensen que hi pot haver alguna solució amb l’esquerra espanyola. Ja que diuen que som bilingües em permetré dir-los que són uns “sueñatortillas”. Oi que queda bé aquesta paraula escrita així?

L’exigència del català està contemplada en la llei d’estrangeria que fa uns anys va reformar el PSOE que parla de la necessitat que els immigrants sàpiguen les llengües cooficials. És una definició que admet moltes interpretacions i que segurament podria tombar el Tribunal Constitucional. Ara bé, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ja va dictaminar l’any 2009 a petició d’Holanda que els nouvinguts de l’estranger tenien l’obligació de saber un mínim de neerlandès. Veurem si aquest és el cas del català en ser una llengua cooficial. Sigui com sigui no serà fàcil i en qualsevol cas la petició pot trigar a resoldre’s alguns anys.

Tots veiem que Pedro Sánchez és un mag en l’art de dominar el temps. Les seves promeses quasi mai es compleixen. I qui dia passa any empeny. Així va salvant la legislatura a base retardar els acords. Recordem, per exemple, que la llei d’Amnistia de moment ha servit per amnistiar tots els policies implicats en l’1 d’Octubre del 17, mentre el president Puigdemont i d’altres polítics del procés encara són a l’exili. Cal citar també la promesa de l’oficialitat del català a Europa. Ara la petició dormi en un calaix. Tampoc no podem oblidar que es traspassaria Rodalies. El desastre és tan evident que no calen més comentaris. Els usuaris de la R-3 de Barcelona a Puigcerdà veiem que la construcció de la doble via va a trossos, molt lentament. Esprem que les obres s’acabin abans que el temple de la Sagrada Família o bé del nou Palau Blaugrana.

Què se’n sap del finançament?

I què dir del finançament singular per a Catalunya? Si alguna vegada és una realitat serà “café para todos”. No hauríem d’oblidar tanmateix la desclassificació dels documents sobre l’espionatge a independentistes i sobre els atemptats del 17-A a Barcelona i Cambrils. De tot se’n parla, s’obren les carpetes, però no se’n tanca cap. I així anem tirant com en Met de Ribes. Per postres, l’Estat ha deixat d’invertir uns 50.000 milions a Catalunya des del 2019 que estaven pressupostats. El PSOE ha deixat d’invertir a Catalunya menys del 60% cada any del què ja s’havia aprovat, mentre a Madrid la despesa pública sempre va molt més del 100% acordat.

En aquestes circumstàncies semblaria gairebé un miracle que el PSOE respectés ara el tracte sobre la immigració. En principi sembla que hi haurà més “burrocràcia”. Veurem qui passa les misses. Sempre es diu que si algú t’enganya una vegada la culpa és del qui t’enganya. Però són dues vegades la culpa és teva. Estem avisats. Un cop més, és clar.