Salt, la ciutat cremada i la capital de l’islam a Catalunya

“La ciutat cremada” és una pel·lícula catalana del segle passat que narra les peripècies d’una família de Barcelona entre el desastre de Cuba (1898) i la Setmana Tràgica(1909) . Aquest títol m’ha vingut al cap després dels aldarulls als carrers de Salt fa uns dies: crema de contenidors, altres mobiliaris, llançament de pedres, assetjament a la caserna dels Mossos, un mosso ferit, etc. , etc. Tot perquè un imam, que fa més de trenta anys que viu aquí i té vuit fills, va ser desnonat del pis en què habitava perquè feia més de quatre anys que no pagava la hipoteca. Aleshores els serveis socials de la ciutat van negar concedir-li un habitatge com que no era considerada una persona vulnerable perquè tenia prou ingressos per pagar-se’l. Un cop coneguda la resolució municipal es van organitzar aquestes manifestacions a través de les xarxes socials que durant dos dies van propagar el terror als carrers, dirigides per un grup d’encaputxats. Finalment, el govern de l’ajuntament amb un batlle d’ERC va decidir donar-li el pis “per evitar mals més grans” segons que van dir.

Fins aquí els fets de forma resumida. Quan estudiava Periodisme em van ensenyar que els fets són sagrats, però les opinions són lliures. Escric això arran de les moltes interpretacions que hi ha hagut d’aquests successos, moltes d’ells ensucrades com si només fos un problema de falta d’habitatge quan en el fons no és més que una covardia de l’ajuntament. Cal assegurar els vots de tothom per mantenir-se en el poder com sigui. Si no era una persona amb pocs recursos, per què si li va oferir un habitatge?

L’ajuntament ho diu ben clar: per evitar mals més grans. D’aquesta manera es demostra que només amb violència es poden aconseguir coses encara que no tinguis raó. A més a més, sembla que no hi ha hagut detinguts pels aldarulls ni per l’assetjament a la comissaria de la policia. I encara una diputada de la Cup al Parlament va aprovar totes aquestes agressions sense que el president en digués res. Alça Manela! I si algú tracta de treure’n l’aigua clara ets acusat de racisme i de xenofòbia.

Capital de l’islamisme

L’explicació dels successos ha estat del tot manipulada, especialment per part de TV3 que en el telenotícies ho considerava només com un problema d’habitatge. Fals, perquè l’imam té prou recursos. I tampoc no ha parlat de la covardia municipal. Amb tot, hi veig una justificació: el marit del presentador Toni Cruanyes és des de fa poc cap de comunicació de l’Ajuntament de Salt amb un sou que gairebé arriba als 50.000 euros anuals. Vet aquí la qüestió. Tot queda clar, claríssim.

Dir que Salt és la capital de l’islamisme a Catalunya em sembla que no és pas cap rucada, perquè els seus creients formen gairebé la majoria de la població . L’ajuntament no es queda enrere a l’hora de donar tota mena de facilitats a aquesta confessió religiosa que hi té set mesquites reconegudes. Se li facilita el camp de futbol i l’espai poliesportiu perquè hi organitzi les festes. També s’ha gastat 400.000 euros al cementiri per tal que els musulmans puguin ser enterrats segons els seus ritus. No havíem quedat que els poders públics són laics? Qualsevol tradició cristiana i occidental, que són les pròpies d’aquest país, produeixen urticària a bona part dels partits processistes i/o d’esquerres que perden el cul per deixar propagar idees i religions vingudes de fora. Per cert, ni tan sols la conselleria de cultura ha respost a una carta de l’Antic Gremi de Revenedors que organitza de franc cursos de català que tenen molta tirada. En fi, enmig de tanta gent tapada pel carrer, de bars sense la presència de dones i de barris que són guetos, és bonic que hi hagi algú que encara pensi que som a Catalunya, oi?

Els salafistes, els pitjors

No acabo d’entendre aquest mantra que diu que Catalunya és un país multicultural quan només és un país ocupat. L’islam no és precisament una religió que respecti els drets humans allà on governa. Això no vol pas dir que la major part dels creients siguin uns terroristes, però el paper d’alguns imams xarboten els caps. Per tant, seria bo sentir i escoltar els que es diu en algunes mesquites especialment en les salafistes que són un terç de les aproximadament 300 mesquites que tenim en aquest país i prohibir, per exemple, que les dones duguin el hijab al carrer i el vel a les escoles i a llocs públics. Dur el vel no és cap signe de llibertat, sinó d’opressió. Que ho diguin les dones de l’Iran, que si no el porten poden ser condemnades a mort.

D’altra banda, el nostre territori és un camp de batalla de moltes bandes criminals procedents sobretot de Sud-amèrica i dels antics països de l’est. Segons la propaganda oficial aquí no passa res. Som un país de mel i mató i de seda. Però la gent n’està fins als nassos i si goses denunciar-ho et titllen de racista, xenòfob i de tot el que calgui. Com si negar el problema en fos la solució.

Amb tant de bonisme i de lirisme només ens falta tornar a llegir el poeta Maragall quan afirmava: “Què més ens heu de donar, Senyor, en aquest món tan formós”. L’anestèsia és necessària quan s’ha de passar per la sala d’operacions. Però si la dosi és massa alta el pacient pot morir.